LLEGENDA DE LA PORQUEROLA

Llegenda de la porquerola: La porquerola de Can Prat de Gualba – entre els turons de Moixell, Canyelles i Martinell – es va encara a una truja rebel que tenia el seu refugi al Gorg Negre. La truja, com a venjança, atacà als veïns dels voltants amb torbonades i disbauxes presidides pel diable: arbres corsecats, masies cremades, collites perdudes. Els veïns, farts de les males jugades de la truja, anaren a clavar una creu alçada en processió just dalt de Gorg Negre. A partir d’aquell moment totes els sinistres habitants de l’esmentat Gorg van haver de fugir vers les Guilleries.

PORC

EL CAÇADOR FASTASMA

FANTASMA

El caçador fantasma: La llegenda es desenvolupa a l’ermita de santa Fe i te com protagonista un caçador que, sent a missa i estant l’ermita plena de gom a gom, veu passar una llebre i abandona el recinte de celebració de la missa solemne. Deu, com a càstig, li obliga a perseguir eternament la llebre. La gent de l’indret creia que, certs dies, durant la posta de sol, encara se senten misteriosos lladrucs pels boscos del castell de Montsoriu.

Mysterious Forest in the Pacific Northwest

1934 – IMPRESSIONS A MUNTANYA D’EN JOSEP GIL

En Josep Gil i Na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l’observatori fins a mitjans de la guerra civil, moment en que es van veure obligat a anar l’exili a Andorra. La seva família encara hi viu al país dels Pirineus. L’any 1.934 en Josep Gil va publicar el següent escrit al número 473 del Butlletí Excursionista de Catalunya:

TURO 14

BOIRA

La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.

La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.

boira

Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig centímetre i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.

turo 17

TEMPESTES

És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, son fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.

Generalment, el turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes (generalment a la primavera); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarsa i de xiulets interminables dels parallamps produïts per la descàrrega elèctrica.

tempesta

Les terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix ràpidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.

Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraguejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la costant il·luminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec (sense tro) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu una llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se (sense voler) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.

tormenta

VENT A MUNTANYA

El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant nit i dia quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-ne els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots dos són potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment (solament calent algun dia d’estiu); però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les estridents xerricades de la casa.

vent 2

Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades les fort, i terribles quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.

Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar el màxim la tranquil·litat, que una  altre propera tongada de vent li robarà.

vent

LA NEU

A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-ne pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.

TURO 16

Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom per l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res (efecte de les polsegueres de neu), per tal d’arribar on convé, són eternitats.

Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de casa (al mateix cim).

TURO 15

També quan en dies ben serens i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria. Aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa, igual que si estiguéssiu ficats dintre la boirina.

També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.

LA BONANÇA

Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.

TURO 1

També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota ka carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.

1956: EL PRIMER HIVERN SENCER AL TURÓ DE L’HOME

TURO 13Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit – 20 x 20 x 40 cm. – ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.

TURO 2

A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir a la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, queda adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se.

TURO 4

Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa se’m queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps.

TURO 12

Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.

Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Messeguer ), que era l’ única mancança per completar la meva joia de viure a les altures.
L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals.

TURO 11

La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu.

Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors.

Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana.

Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de – 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!

Montseny  Suplemento de comarcas Vallès Oriental Valles Oriental  Neu al Montseny, turó de l´home  Foto Marc Vila

El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’ humitat, la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.

Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada.

Fernando García de Castro, 1956. Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956.

LA BOIRA AL MONTSENY

La boira, creada per una humitat relativa força alta, acostuma a ser un factor meteorològic freqüent al Montseny, sobretot a finals de tardor o a l’hivern. Algunes d’elles, les menys freqüents, es deuen a les marinades que venen del mar o topen amb la gran muralla que forma el vessant de muntanyes de la Tordera, pujant pel Turó fins acumular-se a la part alta de la muntanya, i creant el típic “gorret” que no deixa veure els quatre turons típics de la silueta de la muntanya més alta.

BOIRA 1

No obstant les boires més importants, degudes a l’ inversió tèrmica i a una major estanquitat de l’aire, es formen a la Plana de Vic, indret on poden ser persistents i durar dies i dies. De fet, a tot el territori català, tan sols a la Plana de Lleida les boires son de major embargadora.

La boira antuvi era força temuda. Es relacionava amb mal presagis, era misteriosa, difuminava els entorn i feia els camins perdedors. La boira es relacionava amb la foscor i la possibilitat de desorientar-se, i tot plegat omplia una creença popular que la feia tan perillosa com la fosca i sempre misteriosa nit.

BOIRA 2

Avui en dia, i malgrat que els camins estan, en la seva gran majoria, fressats, indicats i ben descrits en nombroses guies excursionistes, encara hi ha casos d’excursionistes que pateixen un bon ensurt per culpa de la boira.

El règim anual d’humitat o índex d’humitat del Turó de l’Home, es el següent: (*L’índex d’humitat resulta de dividir la precipitació mitjana per l’evapo – transpiració. Si la precipitació excedeix l’evapo – transpiració el mes es considera humit; si l’índex està comprès entre 0,50 i 1,00 es considera un mes intermedi, i sec si és menor de 0,50)

BOIRA 3

Desembre:            17,40

Gener:                  —       (Aquest mes, pel fet de que la neu acostuma a cobrir el terra, l’evapo – transpiració es inapreciable.)

Febrer:                 12,40

Març:                              6,38

Abril:                               2,40

Maig:                      1,79

Juny:                      1,00

Juliol:                              1,00

Agost:                    1,00

Setembre:               1,51

Octubre:                 3,00

Novembre:             3,55

Any:                      1,87

BOIRA 4

Recuperem les sabies, destil·lades i sempre ben trobades paraules d’en Pere Ribot, es referència a la boira:

“Sobtadament t’agafa la boira, espessa, grassa, màgica, prenent formes humanes esglaiadores com si volguessin arrabassar-te endins del misteri d’unes altres formes estranyes i d’unes veus que vénen de lluny i que t’encerclen cos i esperit; boira desorientadora, freda, que s’arrapa a la pell i t’arriba al moll dels ossos. Boira traïdora. No veus res, no pots fer una passa, perquè no saps on aniràs a raure. No hi ha res a fer. Cal esperar clavat a terra, fins que t’arribi una mica de claror, palpar la llum, orientar-te de bell noi i respirar llibertat. La boirada és el que ha fet, potser, més víctimes al Montseny, que no la imprudència de l’aventura esbojarrada dels cims o de les fondalades.”

BOIRA 5

Altre fragment de finals del segle XIX:

“Inútilment esperàrem que s’esbargís la boira per contemplar l’immens panorama que d’allí dalt s’albira, però la boira seguia privant-nos amb desesperadora insistència. Sols a causa de l’imperi que sentíem dels elements i pel que indicava l’agulla baromètrica coneixíem que estàvem molt elevats; bé és veritat que a canvi de privar-nos de la contemplació del panorama, la boira ens feia gaudir d’un espectacle grandiós. A cada moment, impel·lida per un vent impetuós, ens rodejava amb grans glopades, espesses i humides, sense deixar-nos més horitzó que les roques que anàvem trepitjant”

Secció de la crònica d’una excursió feta a l’any 1879 per en Antoni Massó.

BOIRA 6

Recollim un fragment del costumari català d’en Joan Amades: “(al novembre) per muntanya comencen les grans boirades. Hom creu la boira obra d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen i escampen la boira per tal de no ésser vistos, i a la seva espessor es lliuren a mil malifetes. Per la costa del Montseny diuen que si una noia ensenya les anques a la boira, aquesta s’avergonyeix i se’n va a corre-cuita. Aquesta creença reconeix origen força arcaic i respon a conceptes semblats, així mateix de caràcter meteorològic. Hom aplica qualificatius personals a la boira: el de la Tinyosa quan és molt espessa, i el de la ploranera o pixanera quan és humida.

 BOIRA 7

A Seva, quan fa boia, diuen que la Mare de Déu fila i que tira filagarses cel avall, i tenen per tals les petites volvetes que suren per l’aire en esvair-se la boira per efecte del sol. Per la regió del Montseny, Viladrau, Seca, la Costa, el Brull, etcètera, creien que fent bellugar les eines de tall hom tallava la boira i l’escampava. Antigament, quan feia una boira molt espessa, els sabaters sortien al peu de la porta i esmolaven llurs falcilles, i els barbers feien igual amb les navalles, per tal de tallar la boira.”

BOIRA 8 

La formació de boira, al Montseny, respon a dos mecanismes diferents que s’exclouen entre ells:

  1. Les que es formen als cims i a les zones altes. Els corrents ascendents o convectius, obligats pel propi relleu, segueixen la trajectòria ascendent, afavorien la condensació de vapor d’aigua, creant diminutes gotes líquides, que s’ajunten amb partícules de pols i altres sòlids. Aquesta acumulació es concentra en forma de núvols als cims i a les zones altes, i en molts casos pot durar hores. Al turó de l’Home hi ha una mitja anual de més de 200 dies amb boires, essent el màxim anual al juny i el mínim a l’agost.
  2. Les boires de les planes (Osona i Vallès), pròpies de les valls i les zones fondes que es produeixen principalment a l’hivern i es produeixen perquè les muntanyes impedeixen pràcticament fins al migdia que els raigs solars arribin les zones baixes, on el refredament nocturn fa que es condensi el vapor de l’aigua. Aquest procés te lloc en jorns amb vents encalmats.

BOIRA 9

Les conseqüències de les boires (tan la dels cims com les de les planes), són les següents:

  • L’existència de les anomenades precipitacions ocultes. No plou però la condensació de l’agua a les fulles, o sigui la rosada, aporta gran quantitat de líquid al terra que afavoreix el creixement de tot tipus de precipitacions.
  • Disminució de l’evapotranspiració, es a dir, el sol s’escalfa menys, el que fa que les plantes consumeixin menys aigua. Aquest fenomen es dóna principalment en les boires d’estiu.
  • Com a tret negatiu, cal tenir en compte que la menor insolació retarda el creixement de les plantes i les gebrades hivernals fa que conreus típicament mediterranis, com la vinya, no es puguin desenvolupar a les planes on la boira es freqüent.
  • Les boires també són la principal causa a l’hivern de les inversions tèrmiques. O sigui que les temperatures siguin més fredes a la plana que als cims. Aquesta diferència pot ser d’uns 10* C i excepcionalment pot arribar als 20* C.BOIRA 10

CONFLICTES HISTÒRICS DE LA TORDERA

TORDERA 7Conflictes històrics. Una gran singularitat del riu Tordera que el distingeix d’altres cursos d’aigua del país, es l’alt grau de conflictivitat que ha provocat el seu aprofitament, ja des de l’edat mitjana, quan Santa Maria i sant Esteve de Palautordera disputen les aigües de les rieres de Rifer i Pertegàs, subsidiàries de la Tordera, amb la vila hospitalera de Sant Celoni. Conflictivitat que va discorren pel transcurs dels anys a base de sentències i regulacions consuetudinàries, fins a l’inici del segle XX, moment en el que es crea la Mancomunitat de regants de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. A finals del segle XX esclata la guerra de l’aigua contra les empreses embotelladores, amb el crit l’aigua per a la riera, no per la carretera. I es que, malgrat que pot semblar que al Montseny regalima aigua a dojo i que es un recurs abundós, la situació es més aviat oposada, ja que l’aigua és un be bastant limitat.

TORDERA 4

La Tordera va tenir una època daurada en que els molins eren prou representatius i important (edat mitjana), i més recentment l’aprofitament es va derivar vers a altres aprofitaments, com les fargues, centrals elèctriques i altres instal·lacions industrials. Reproduïm a continuació dos croquis del llibre “Torderades i eixuts” de la Gemma Font, Joaquim Mateu i Sandra Pujadas, on es localitzen els molins a l’època medieval i les instal·lacions en èpoques recents:

TORDERA 1TORDERA 2

La Tordera també es un riu ric en llegendes. Nimfes, dones d’aigües, juntes de bruixes malignes, etc …

TORDERA 11

LA TORDERA

La Tordera és l’únic riu que neix al Montseny. Concretament neix a prop del Coll de Sant Marçal, al sector paleozoic del Montseny. El curs alt segueix en direcció S.O. fins que s’aiguabarreja amb la riera de la Castanya per la dreta. S’orienta cap al SE, rebent per la dreta la riera de la Boscana i deixant el massís del Montseny pròpiament dit a l’alçada dels 400 metres, per entrar a la depressió del Vallès, lloc on inicia el seu curs mitjà. S’endinsa en terreny miocè, damunt dels qual s’ha originat terrasses quaternàries (pobles de Santa Margarida, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera).

TORDERA 5

El riu ja era conegut  a l’edat romana, com ho evidencien historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolomeu, malgrat que llavors era conegut amb el nom de Flumem Tarnum. No va ser fins a l’edat mitjana que es coneix com Tordaria o Torderia.

TORDERA 6

Els cons de dejecció dels torrents afluents empenyen a migjorn el llit, que, paulatinament, va prenen direcció S.O. – N.E., per encaixar-se a la gran falla longitudinal que separa la depressió vallesana de la Serra del Montnegre. Al passar per Sant Celoni, el seu cabal de 0,7 m3/segon de mitjana, fa que hi hagi l’únic aprofitament hidroelèctric de la conca, amb una potència superior a 1000 kW. Els principals afluents de la dreta són la riera de Trentapasses, acompanyada de les rieres de Vallgorguina i dels Fuirosos. Les rieres de l’esquerra del curs de les aigües d’aquesta part intermèdia són les de Campins o de Pertegàs i la de Gualba, regularitzada pel petit pantà de Santa Fe, de Repiaix i de Breda. Totes aquestes són rieres tributàries que drenen aigües del propi massís del Montseny.

TORDERA 3

Passat el llindar de Breda, una falla tectònica separa els massissos de Montseny del de les Guilleries. Des d’aquest punt minva la pendent del terreny i es travessa el congost d’ Hostalric, obert per la falla transversal de la riera d’Arbúcies, que és un altre afluent que tributa pel cantó esquerra. A partir d’aquest punt s’inicia el curs inferior del riu fins arribar al mar. En aquest curs baix afloren laves basàltiques, que formen l’escarpament d’ Hostalric, passat el qual rep per l’esquerra la riera de Santa Coloma.

TORDERA 9

Entra en la comarca del Maresme, passant per la localitat de Tordera i reben per la dreta les aigües de la riera de Vallmanya. Entre Blanes i Malgrat de mar desemboca a la mediterrània, creant un delta de 8 km2.

TORDERA 8

El riu és de règim completament pluvial, ja que el massís del Montseny no té reserves de neu. Per aquest motiu el seu cabal és molt variable, depenent sempre del règim de pluges. Els regatges són importants al Maresme i Blanes (conreus d’hortalisses). Les pollancredes del curs mitjà i baix han ajudat, amb la fusta, de consolidar àrees de fabricació industrial de plàstics i fibres artificials: Sant Celoni, Tordera, Blanes i Malgrat. El riu té una llargària de 61,5 km i la seva conca te una superfície de 894,16 km quadrats.

TORDERA 10

Afluents de la Tordera:

                                                                                                          area                 longitud

nom                                                                           marge              km2                 km

Riera de Sils                                                              E                     130,36             13,60

Riera de Casanova del Mas de Maçanes                   E                       38,19             15,60

Riera d’Arbúcies                                                       E                     115,59             30,40

Riera de Breda                                                          E                       28,46               7,60

Riera de Gualba                                                        E                       30,55             11,50

Riera de Rifer                                                            E                       24,19             11,00

Riera de Sant Marçal                                                 E                       18,49               7,50

Riera de Vallgorguina                                               D                       37,40               8,50

Riera de la Bascona                                                   D                         6,74               4,00

Riera de la Castanya                                                 D                       16,04               3,50