1934 – IMPRESSIONS A MUNTANYA D’EN JOSEP GIL

En Josep Gil i Na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l’observatori fins a mitjans de la guerra civil, moment en que es van veure obligat a anar l’exili a Andorra. La seva família encara hi viu al país dels Pirineus. L’any 1.934 en Josep Gil va publicar el següent escrit al número 473 del Butlletí Excursionista de Catalunya:

TURO 14

BOIRA

La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.

La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.

boira

Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig centímetre i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.

turo 17

TEMPESTES

És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, son fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.

Generalment, el turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes (generalment a la primavera); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarsa i de xiulets interminables dels parallamps produïts per la descàrrega elèctrica.

tempesta

Les terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix ràpidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.

Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraguejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la costant il·luminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec (sense tro) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu una llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se (sense voler) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.

tormenta

VENT A MUNTANYA

El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant nit i dia quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-ne els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots dos són potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment (solament calent algun dia d’estiu); però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les estridents xerricades de la casa.

vent 2

Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades les fort, i terribles quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.

Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar el màxim la tranquil·litat, que una  altre propera tongada de vent li robarà.

vent

LA NEU

A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-ne pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.

TURO 16

Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom per l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res (efecte de les polsegueres de neu), per tal d’arribar on convé, són eternitats.

Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de casa (al mateix cim).

TURO 15

També quan en dies ben serens i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria. Aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa, igual que si estiguéssiu ficats dintre la boirina.

També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.

LA BONANÇA

Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.

TURO 1

També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota ka carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.

Anuncios

1956: EL PRIMER HIVERN SENCER AL TURÓ DE L’HOME

TURO 13Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit – 20 x 20 x 40 cm. – ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.

TURO 2

A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir a la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, queda adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se.

TURO 4

Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa se’m queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps.

TURO 12

Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.

Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Messeguer ), que era l’ única mancança per completar la meva joia de viure a les altures.
L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals.

TURO 11

La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu.

Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors.

Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana.

Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de – 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!

Montseny  Suplemento de comarcas Vallès Oriental Valles Oriental  Neu al Montseny, turó de l´home  Foto Marc Vila

El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’ humitat, la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.

Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada.

Fernando García de Castro, 1956. Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956.

LA BOIRA AL MONTSENY

La boira, creada per una humitat relativa força alta, acostuma a ser un factor meteorològic freqüent al Montseny, sobretot a finals de tardor o a l’hivern. Algunes d’elles, les menys freqüents, es deuen a les marinades que venen del mar o topen amb la gran muralla que forma el vessant de muntanyes de la Tordera, pujant pel Turó fins acumular-se a la part alta de la muntanya, i creant el típic “gorret” que no deixa veure els quatre turons típics de la silueta de la muntanya més alta.

BOIRA 1

No obstant les boires més importants, degudes a l’ inversió tèrmica i a una major estanquitat de l’aire, es formen a la Plana de Vic, indret on poden ser persistents i durar dies i dies. De fet, a tot el territori català, tan sols a la Plana de Lleida les boires son de major embargadora.

La boira antuvi era força temuda. Es relacionava amb mal presagis, era misteriosa, difuminava els entorn i feia els camins perdedors. La boira es relacionava amb la foscor i la possibilitat de desorientar-se, i tot plegat omplia una creença popular que la feia tan perillosa com la fosca i sempre misteriosa nit.

BOIRA 2

Avui en dia, i malgrat que els camins estan, en la seva gran majoria, fressats, indicats i ben descrits en nombroses guies excursionistes, encara hi ha casos d’excursionistes que pateixen un bon ensurt per culpa de la boira.

El règim anual d’humitat o índex d’humitat del Turó de l’Home, es el següent: (*L’índex d’humitat resulta de dividir la precipitació mitjana per l’evapo – transpiració. Si la precipitació excedeix l’evapo – transpiració el mes es considera humit; si l’índex està comprès entre 0,50 i 1,00 es considera un mes intermedi, i sec si és menor de 0,50)

BOIRA 3

Desembre:            17,40

Gener:                  —       (Aquest mes, pel fet de que la neu acostuma a cobrir el terra, l’evapo – transpiració es inapreciable.)

Febrer:                 12,40

Març:                              6,38

Abril:                               2,40

Maig:                      1,79

Juny:                      1,00

Juliol:                              1,00

Agost:                    1,00

Setembre:               1,51

Octubre:                 3,00

Novembre:             3,55

Any:                      1,87

BOIRA 4

Recuperem les sabies, destil·lades i sempre ben trobades paraules d’en Pere Ribot, es referència a la boira:

“Sobtadament t’agafa la boira, espessa, grassa, màgica, prenent formes humanes esglaiadores com si volguessin arrabassar-te endins del misteri d’unes altres formes estranyes i d’unes veus que vénen de lluny i que t’encerclen cos i esperit; boira desorientadora, freda, que s’arrapa a la pell i t’arriba al moll dels ossos. Boira traïdora. No veus res, no pots fer una passa, perquè no saps on aniràs a raure. No hi ha res a fer. Cal esperar clavat a terra, fins que t’arribi una mica de claror, palpar la llum, orientar-te de bell noi i respirar llibertat. La boirada és el que ha fet, potser, més víctimes al Montseny, que no la imprudència de l’aventura esbojarrada dels cims o de les fondalades.”

BOIRA 5

Altre fragment de finals del segle XIX:

“Inútilment esperàrem que s’esbargís la boira per contemplar l’immens panorama que d’allí dalt s’albira, però la boira seguia privant-nos amb desesperadora insistència. Sols a causa de l’imperi que sentíem dels elements i pel que indicava l’agulla baromètrica coneixíem que estàvem molt elevats; bé és veritat que a canvi de privar-nos de la contemplació del panorama, la boira ens feia gaudir d’un espectacle grandiós. A cada moment, impel·lida per un vent impetuós, ens rodejava amb grans glopades, espesses i humides, sense deixar-nos més horitzó que les roques que anàvem trepitjant”

Secció de la crònica d’una excursió feta a l’any 1879 per en Antoni Massó.

BOIRA 6

Recollim un fragment del costumari català d’en Joan Amades: “(al novembre) per muntanya comencen les grans boirades. Hom creu la boira obra d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen i escampen la boira per tal de no ésser vistos, i a la seva espessor es lliuren a mil malifetes. Per la costa del Montseny diuen que si una noia ensenya les anques a la boira, aquesta s’avergonyeix i se’n va a corre-cuita. Aquesta creença reconeix origen força arcaic i respon a conceptes semblats, així mateix de caràcter meteorològic. Hom aplica qualificatius personals a la boira: el de la Tinyosa quan és molt espessa, i el de la ploranera o pixanera quan és humida.

 BOIRA 7

A Seva, quan fa boia, diuen que la Mare de Déu fila i que tira filagarses cel avall, i tenen per tals les petites volvetes que suren per l’aire en esvair-se la boira per efecte del sol. Per la regió del Montseny, Viladrau, Seca, la Costa, el Brull, etcètera, creien que fent bellugar les eines de tall hom tallava la boira i l’escampava. Antigament, quan feia una boira molt espessa, els sabaters sortien al peu de la porta i esmolaven llurs falcilles, i els barbers feien igual amb les navalles, per tal de tallar la boira.”

BOIRA 8 

La formació de boira, al Montseny, respon a dos mecanismes diferents que s’exclouen entre ells:

  1. Les que es formen als cims i a les zones altes. Els corrents ascendents o convectius, obligats pel propi relleu, segueixen la trajectòria ascendent, afavorien la condensació de vapor d’aigua, creant diminutes gotes líquides, que s’ajunten amb partícules de pols i altres sòlids. Aquesta acumulació es concentra en forma de núvols als cims i a les zones altes, i en molts casos pot durar hores. Al turó de l’Home hi ha una mitja anual de més de 200 dies amb boires, essent el màxim anual al juny i el mínim a l’agost.
  2. Les boires de les planes (Osona i Vallès), pròpies de les valls i les zones fondes que es produeixen principalment a l’hivern i es produeixen perquè les muntanyes impedeixen pràcticament fins al migdia que els raigs solars arribin les zones baixes, on el refredament nocturn fa que es condensi el vapor de l’aigua. Aquest procés te lloc en jorns amb vents encalmats.

BOIRA 9

Les conseqüències de les boires (tan la dels cims com les de les planes), són les següents:

  • L’existència de les anomenades precipitacions ocultes. No plou però la condensació de l’agua a les fulles, o sigui la rosada, aporta gran quantitat de líquid al terra que afavoreix el creixement de tot tipus de precipitacions.
  • Disminució de l’evapotranspiració, es a dir, el sol s’escalfa menys, el que fa que les plantes consumeixin menys aigua. Aquest fenomen es dóna principalment en les boires d’estiu.
  • Com a tret negatiu, cal tenir en compte que la menor insolació retarda el creixement de les plantes i les gebrades hivernals fa que conreus típicament mediterranis, com la vinya, no es puguin desenvolupar a les planes on la boira es freqüent.
  • Les boires també són la principal causa a l’hivern de les inversions tèrmiques. O sigui que les temperatures siguin més fredes a la plana que als cims. Aquesta diferència pot ser d’uns 10* C i excepcionalment pot arribar als 20* C.BOIRA 10

RECULL HISTÒRIC DE L’OBSERVATORI DEL TURÓ DE L’HOME.

observatori 4       El primer intent de construir un observatori meteorològic al cim del Turó de l’Home data de l’estiu del 1881, essent el principal protagonista d’aquesta proposta en Artur Osona, considerat com el propulsor de l’excursionisme català. L’idea va ser acollida per l’associació Catalanista d’excursions Científiques, que va crear una comissió on, apart d’en Artur Osona, i havia una altre il·lustre personatge de l’època, en Cèsar August Torras. La comissió va obtenir la cessió gratuïta del terreny del cim del Turó de l’Home per part dels propietaris dels emprius de Santa Fe. L’abril del 1.881 es fa una excursió al cim per determinar l’emplaçament del futur observatori i a l’estiu del 1.881 s’inicien les obres. Aquestes veren ser fetes per un contractista de Breda, en Joan Campeny, i cada nit, com un ritual, s’encenien dos grans fogueres al cim i al poble de Breda per establir una mena de comunicació afectiva entre els treballadors que feien vida al cim, i els familiars que els esperaven a les respectives llars. Les primeres obres van consistir en fer una esplanada de 12 * 20 metres, tasca que es va fer amb més dificultat i lentitud de la prevista per la pròpia naturalesa compacta del terreny. Amb posterioritat es va començar a aixecar una barraca. A finals d’agost va venir un període de molt mal temps, especialment violenta ve ser la tempesta del 31 d’aquell mes. Una crònica del butlletí de l’entitat patrocinadora de les obres, ens relata el següent:

observatori 10

“… trobant-se lo Sr. Osona en la barraca del Turó, descarregà novament una horrorosa tempestat que durà deu horas, durant las que la barraca se vejé en imminent perill de desaparèixer carbonisada pels llamps ó arrabassada pel vent. Lo cubert que servia de menjador fou arrancat y llensat á gran distancia cap á Sant Marsal. La salvació de la barraca se degué á haver-se tingut anteriorment la precaució d’apilotarhi al entorn una gran quantitat de pedra y á la energía y activitat d’en Campeny que feu grans esforsos pera son salvament … “

observatori 1

El 3 de setembre es donen per finalitzades les obres del primer any: El desmunt del cim, l’espai que havia d’ocupar la cisterna i la barraca que va servir de refugi de pastors. Però els diners recaptats (2.885,50 pessetes = 17,35 euros) s’havien exhaurit   i la recaptació del següent any va ser insuficient per continuar les obres i al final es va abandonar el projecte. A Artur Osona aquesta renuncia li afectà tant que va decidir fer dipositari, a la seva mort, al Centre Excursionista de Catalunya (centre que va fusionar l’antiga Associació Catalanista d’excursions Científiques) dels guanys de les seves guies per tal de que fossin destinades al projecte de l’observatori. Però fins i tot aquest esforç pòstum va ser insuficient.

L’any 1882 es va celebrar el primer any polar de l’historia de la meteorologia. Es tractava d’un projecte internacional, plantejat per el físic, militar i tinent austríac Karl Weyprecht, i que tenia com a objectiu donar a conèixer la climatologia de les regions més boreals i astrals del planeta, i també les més desconegudes i inhòspites. Durant aquest primer any es van organitzar diferents expedicions científiques en latituds compreses entre els 64* i els 81*.

observatori 3

Va caldre esperar fins a l’any 1929, durant la celebració a la Conferència Internacional de Meteorologia de  Copenhaguen, per donar el tret de sortida al segon Any Polar. Aquesta vegada amb força més mitjans tècnics, científics i humans. Els diversos objectius d’aquest segon any polar es podrien resumir en tres de principals:  L’estudi del magnetisme terrestre, l’estudi de les aurores boreals i l’estudi de la circulació atmosfèrica general.

Dins d’aquest darrer estudi formaria part la necessitat d’instal·lar estacions meteorològiques dalts de cims, on l’observació de l’atmosfera no es veu influenciada pel rosec dels vents al terra. Així dons, desprès d’aquest segon any polar, es va promoure la instal·lació de dos observatoris a diferents cims de Catalunya, un d’ells, amb caràcter provisional, es va instal·lar dalt de Sant Jeroni, al cim més alt de Montserrat, amb 1.235 metres, i un altre amb caràcter permanent, al cim del Turó de l’Home, a 1.707 metres. En realitat aquest observatori va tenir com a fundador i promotor principal l’entusiasta Doctor Eduard Fontseré (1.870 – 1.970) i un primer projecte, del qual ja em parlat abans, dut a terme per l’associació Catalanista d’Excursions Científiques a l’any 1881, va haver de ser abandonat per les destrosses ocasionades per una forta tempesta. Fins a la seva construcció les observacions d’aquest tipus a l’occident europeu s’acabaven al Pic du Midi du Bigorre, al Pirineu francès.

observatori 5

La construcció de l’observatori fou possible gràcies al ajuts de la Secció de Ciències del Institut d’Estudis Catalans i de la generalitat de Catalunya, a banda d’ajuts econòmics altruistes com el del Doctor Jardí , o l’ajut “material” del llavors propietari dels terrenys, Sr. Ricard Campmany. El primer observador interí es va instal·lar al gener del 1933, es tracta d’en Josep Gil, que provenia de l’àmbit excursionista i que va estar acompanyat de la seva dona. La seva mesada era de 6.000 pessetes (36,00 Euros), un dels sous més alts del petit grup de 11 meteoròlegs que formaven la plantilla del Servei de Meteorologia abans de la guerra civil.  Costa de fer-se amb l’idea de les dificultats del dia a dia per sobreviure en aquella època dalt del Turó, més encara quan la carretera encara no era ni un projecte imaginari i s’havia de pujar tots els materials i menjar a l’esquena dels ases. La primera casa va ser construïda de fusta noble i les seves dimensions eren ben reduïdes. He llegit sobre l’existència de fotografies de l’època en les que es veu la dona d’en Josep Gil evacuada dalt d’un matalàs, amb caràcter d’urgència, en mig d’un torb fortíssim, i tot a causa d’un avortament inesperat.

Aquest primer meteoròleg es va revelar en vers el director del servei, i el seu successor, en Jaume Bordas i Bley, va ser detingut a les acaballes de la guerra. En aquell moment es va confiscar, (per dret de conquesta, com dirien els nostre veïns castellans), tot l’arxiu fotogràfic del Turó de l’Home, que representava un dels arxius de núvols més valuosos del mon, gràcies en part als milers de imatges fotogràfiques per en Josep Pons i Girbau i altres. Per sort, quan gent com Fontseré i Pons ja havien mort convençuts de la que la destrucció i pèrdua de l’arxiu era un fet, es van poder recuperar a l’any 1.983 a la Generalitat de Catalunya, fet que no es pot dir de tants altres fitxers confiscats pels invasors nacionals durant la guerra i que encara es guarden gelosament al cor de la Castella més fascista.

L’any 1939 es reobrí l’observatori a càrrec del “ejercito nacional del aire”. A partir del 1951 es va establir en Fernando García de Castro, que ha estat el titular amb una estada més llarga fins a la seva jubilació a l’any 1987. 36 anys de puntual informació, dia a dia, (plogui, nevi o venti), primer transmesa per radio i després per telèfon, des de l’afortunada talaia del cim més alt del Montseny. Ara està al càrrec el seu fill, en Miquel, que per poc no va néixer al mateix Turó, i on s’ha passat tota la seva vida.

 observatori 2

La primera construcció era força petita. Val la pena reproduir la descripció de l’observatori que fa en Lorenzo Estivill en la seva guia del Montseny, datada del 1944:

 … “Hoy día, pertenece el Observatorio al Servicio Meteorológico del Arma de Aviación y está regido por dos observadores.

 El susodicho Observatorio, pequeña pero sólida edificación de una planta, está construido sobre un zócalo de piedra, y sus paredes son de madera de doble tabique, con pared central atermífuga, de corcho conglomerado, al igual que el suelo. La iluminación y ventilación natural está asegurada por sus amplias ventanas, provistas, para impedir la pérdida de calor, de doble vidriera y contraventana exterior de madera. Para el calentamiento del ambiente y la cocción de alimentos hay una pequeña estufa circular.

observatori 6 El carbón y la leña necesarios se guardan en una cavidad en la roca, a pocos pasos de la casita, cuya primitiva finalidad era de la servir de momentáneo albergue en caso de incendio. El albergue está constituido de tres habitaciones: comedor – salón de estar, dormitorio y otro cuartito de literas para posibles visitantes. Anexa al comedor está la cocina. El agua para uso general de los moradores de la casa se toma de un pequeño pozo por medio de una bomba.

 Para impedir las filtraciones de agua de lluvia o el peso de la nieve, que a veces alcanza espesores considerables, está cubierto el edificio con un tejado a dos vertientes, de ángulo muy agudo, y calafateado. El conjunto está asegurado por medio de tirantes de acero (el viento llega a alcanzar enormes velocidades) y rodeado de veintiún pararrayos unidos por medio de barras de cobre, que a su vez comunican con una plancha – tierra. Una línea telefónica une estos solitarios parajes con la central del servicio, en Barcelona.

 observatori 8

La altura del observatorio no es, como generalmente se cree, de 1.713 metros sino de 1.707 metros.  La primera de estas cotas corresponde a la cumbre del Turó, pues el Observatorio está algo por debajo de ella. Ha sido objeto de muchas controversias la primacía hipsométrica entre el Turó de l’Home y Les Agudes (el Matagalls quedó rápidamente descartado). Parece ser que finalmente se le ha asignado al Turó de l’Home la altura máxima, de 1.713 metros, en las coordenadas siguientes: latitud 41* 46’ 35’’ norte; longitud, 2* 26’ 6’’ E. del meridiano de Greenwich.

 Las observaciones meteorológicas propias de la estación, especialmente las que hacen referencia al estudio de la circulación atmosférica, se verifican gracias al escaso pero excelente material de precisión, parte del cual funciona al aire libre y parte en el interior del edificio.

observatori 9 El líneas generales, los aparatos registradores toman la curva de las temperaturas, humedad, precipitación acuosa e insolación. Son los siguientes: anemómetro Richard, aparato para medir la velocidad del viento, en ocho direcciones y contactos eléctrico, situado casi exactamente en el vértice geodésico del Turó y protegido del rayo por una serie de pararrayos, en forma de jaula. El aparato inscriptor está en el interior del edificio. En caso de avería le suple un anemómetro Robinson, de lectura directa.

observatori 11 Para la medición de las variaciones de la presión atmosférica dispone de barómetro (por lecturas) y barógrafo (inscriptor).

En el exterior, en una jaula de madera con persianas, hay instalados dos termómetros de mínima y máxima.

 La determinación de la insolación diarias (horas de sol efectivo) la proporciona un heliógrafo Campbell, consistente en una esfera cristalina, provista de un limbo semicircular en el que se colocan unas tiras de cartulina graduadas. La citada esfera actúa a modo de lupa sobre el papel, durante la insolación.

observatori 7 

Las observaciones nefológicas, o relativas a las nubes, se efectúan gracias a un nefoscopio, pequeño círculo azogado cuyo centro va marcado por una radio metálico, para que el observador corrija el error de paralelaje. Se observa sobre el espejo la marcha de las nubes y se toman los datos pertinentes en función de otras variables, por medio de unas tablas.

 La humedad atmosférica y el contenido en vapor de agua, se observan por medio del psicrómetro (lectura de humedad) y el higrógrafo (aparato inscriptor).

Diariamente se registran seis partes en el verano, de los cuales tres, climatológicos, no se transmiten, y los otros tres son comunicados a la central para la Red Internacional Aeronáutica y servicio de previsión del tiempo. En invierno quedan reducidos a tres, los climatológicos, que llenan ambas finalidades.

Al Observatorio le corresponde el número de referencia 649.

El Turó de l’Home, en realidad el Turó de l’Home Mort, es ejemplo patente de la voluntad y tesón humanos puestos al servicio de la ciencia y el progreso. Es tan conocido el Montseny, o se está tan familiarizado con él, que se le resta la importancia que por su alcurnia le corresponde. Generalmente pacífico, a veces suelen acometerle accesos de ira, en los que demuestra su salvaje poderío.

El servicio del Observatorio meteorológico del Turó de l’Home requiere no sólo hombres de temple, acostumbrados a las inclemencias del tiempo y el espacio, sino, además, una fuerte y arraigada vocación a la montaña” ….

L’any 1.970. amb motiu del centenari del naixement del Doctor Fontseré, en C.E.C. anuncià la seva proposició d’instal·lar una placa a l’observatori, dedicada l’esmenta’t propulsor. La instal·lació no va ser possible ja que, a les acaballes de la dictadura franquista, no es va autoritzar la instal·lació al estar escrita en català. Han tingut que passar ni mes ni menys que 25 anys per a que Servicio Meteorológico Espanyol donés el seu consentiment. Des de fa poc s’ha fet la transferència de competències a la Generalitat i avui en dia l’emblemàtic observatori del Turó de l’Home està gestionat per l’Institut Català de Meteorologia.

Font documental: blog  FRESQUES DEL TURÓ DE L’HOME – LA COCTELERA, d’en Miquel Messeguer

LA NEU AL MONTSENY

LA NEU

Per la localització pròpia de la muntanya, ben visible des de totes les planes que l’envolten (Vic, la Selva i el Vallès), fa que es doni més rellevància a la quantitat de neu que acostuma a quedar-s’hi als cims durant l’hivern.

File8509

De fet quan el Montseny es nevat, la muntanya blanca sembla agafar una major presencia i aparença, i en dies serens destaca sobre les blaves aigües del litoral català, a l’alçada del port de Barcelona o de les rodalies de Mataró. En realitat la presencia de neu als cims no es continua durant l’hivern, però si que es força freqüent, (despenent de l’any), restant molts dies i de manera residual a les zones obagues.

File8504

No obstant, no sempre que hi ha precipitació a l’hivern aquesta es en forma de neu al cim. Per altre banda, i com a contrapunt, les èpoques de major precipitació de neu als cims no coincideix amb els mesos més freds (desembre i gener), ja que aquest acostumen a ser més eixuts. La neu, amb el seu encís màgic, transforma la muntanya, els boscos evoquen paisatges de altres contrades i els cims es presenten més altívols i provocadors. Quan la neu es abundant el Montseny deixa de ser una muntanya urbana per recuperar l’aspecte de gran massís; sembla renàixer aquella fortalesa natural que creava recels i temors als pobladors de fa un segle  ençà, quan les carreteres i el turisme encara no havien ferit de mort les entranyes d’aquesta terra alta.

NEU 1

Els dies freds de l’any la precipitació acostuma a comportar neu a partir del 1.200 a 1500 metres. De vegades, de manera excepcional, la quota de neu pot baixar als 500 metres o menys, però això tan sols es dona en cas de que una ona de fred polar o siberiana afecti tota Catalunya. Llavors els boscos mediterranis, els pobles més altius i les masies resten per uns dies sota el paisatge blanquinós, oferint un entranyable aspecte on el paisatge sovint evoca imatges del pessebre nadalenc.

Val la pena rescatar les paraules que el gran escriptor Pere Ribot ens transmet al seu llibre magne sobre el Montseny: ….L’espectacle de la neu és impressionant, d’un silenci misteriós. Hi ha com un repòs de l’aire, es perden les distàncies, s’esborren els camins. Solament el crit de l’au cercant pitança trenca l’encantament. Una veu, un crit, queden com ofegats. De tant en tant veus caure, feixuc, sec, un grapat de neu que es desprèn de les branques dels arbres quiets, contemplatius. El fumerol de les xemeneies es confon amb la neu, que, a sol alt, brilla com un cristall i et fereix els ulls.

NEU 2

La neu et mena al recolliment, a la intimitat de la llar. El pagès mata les hores amb torrades amb all vora el foc i traguejant el “vi petit”. Les parets de la cas suen d’humitat greixosa, amargant.

Montseny infantessa (2)

En mossèn Pere Ribot també ens fa esment del refranyer popular per donar fe de la importància de la neu dins de la vida hivernal dels antics pobladors de la muntanya:

                  Quan el Montseny porta abric,

                   fred a la Plana de Vic.

Fa com el Montseny:

                   com més blanqueja, mes bogeja.

                   La neu, pel gener

                   s’hi asseu com un cavaller.

                   La neu, pel febrer,

                   fuig com un ca llebrer.

NEU 3Una altre dita de Sant Andreu de la Castanya, sobre Collformic, ens diu el següent:

Bon país, Sant Andreu,

si no fos

a l’estiu, la boira

i, a l’hivern, la neu

L’existència del observatori dalt del cim més alt, fa que els registres de les precipitacions de neu es duguin a terme amb el màxim rigor just al punt on, en teoria, més quantitat de nevades rep de tot el massís. Dins de les fonts publicades procedents d’informació facilitada pel propi observatori, trobem les següents dades:

NEU 4

* El dia més nevós, conegut com la nevadassa, va ser el 14 de març del 1.984, quan van caure 199 cm en 24 hores, del quals 125 cm van caure en tant sols 5 hores; una precipitació espectacular i extraordinària que ens pot evocar les copioses nevades que afecten els cims més alts de la terra els dies de major incidència del monsó.

* El màxim gruix de neu acumulat sobre terra va ser just poc després de la nevadassa, el 18 de març del 1.984, amb un total de 260 cm. El segon registre pertany al 24 de gener del 1.992 amb 250 cm.

* La nevada més primerenca es va donar el 14 de setembre del 1.972, amb 40 cm de gruix, i la més tardana, amb un gruix  gens menyspreable de 100 cm, va tenir lloc un 11 de juny de l’any 1.956.

NEU 5

* L’hivern amb major dies de neu cobrint el terra del cim va ser el del 1972 – 73, amb 163 dies. Al contrari, l’hivern amb menys dies de neu cobrint el terra, va ser a la temporada 1965 – 66, amb tant sols 30 dies blancs.

En relació a la famosa “nevadassa” tinc ben viu el record a la memòria, sobretot del magnífic espectacle de tota la part alta del vessant sud del Turó de l’Home coberta d’un mantell blanc net i uniforme. Totes les pedres i  matolls restaven soterrats i la visió dels cims em recordava paisatges que tan sols havia vist en fotografies d’altres muntanyes anomenades Pirineus. Durant tot un cap de setmana vaig passar hores embadalit, dalt d’un arbre, tot observant el majestuós espectacle de la muntanya excessivament nevada. La neu, malgrat que la primavera ja estava trucant a la porta, va aguantar varies setmanes a plena soleia. Per la festivitat de la setmana santa varem anar d’excursió, en un dia de temperatures gairebé estiuenques, pel voltants de l’esglesiola de Santa Susanna, i mentre tots nosaltres (la meva família i jo) caminaven en màniga curta pels verds prats florits del voltant de l’església, encara podíem veure unes petites taques residuals al Turó de l’Home; darrers vestigis d’aquella gran nevada que, gràcies a la seva quantitat, havia lliurat durant més de un mes una lluita perduda contra el sol d’abril.

NEU 6

No obstant, les quantitats de neu encara deuria ser més important a principis del segle passat i dels anteriors, com ho demostra l’existència de tota una activitat econòmica la voltant dels pous de neu i de glaç (veure capítol específic sobre el tema –>). Una referència escrita que es remunta a l’any 1600, del jesuïta Pere Gil, ens diu el següent:

… La muntanya del Montseny, després dels Pirineus, és la més alta de Catalunya. Sempre en aquesta muntanya, exceptuant els mesos de juliol i agost, hi ha neu. Les poues de neu que hi ha són per a fer gel i servir durant l’estiu a la ciutat de Barcelona i d’altres ciutats i viles i llocs veïns. ..

P2

No ens ha d’estranyar aquesta crònica, ja que estem al període conegut com la Petita Edat de Gel (1300 – 1850), que va condicionar per complert la població, amb gran fams i variants climàtiques extremes (grans tempestes, grans sequeres, grans glaçades). La paleoclimatologia, una ciència força jove, encara te moltes coses per desvetllar de la climatologia del passat, que ens ajudarà a comprendre millor els futurs fenòmens que, arran de l’actual canvi climàtic, puguin tornar a pertorbar, de manera sorprenent, el dia a dia de la nostre civilització. Segons investigacions recents, se sap que el riu Ebre es va congelar, a prop de la seva desembocadura, set vegades durant els anys 1505 y el 1789, i en aquest darrer el gel va durar més de 15 dies seguits cobrint les aigües. Entre el 1820 i el 1860 una gran tempesta va inundar i arrasar tot el sistema de terrasses fluvials a la comarca del Penedès, i al 1894 les glaceres del Pirineu cobrien 1.779 hectàrees enfront de les 290 de l’any 2000. (*1)

P105

Altres testimonis de que les nevades i els freds eren més rigorosos en temps passats ho demostra el recull de les manifestacions fetes pel canonge, escriptor i excursionista, Jaume Almera, en una conferència pronunciada a l’any 1882, o les seves paraules van ser força taxatives: “Guardémonos de visitarla (referint-se a la muntanya del Montseny) y de trepar por ella durante los rigores del crudo invierno, en que casi siempre está cubierta por un espeso manto de nieve …”

 P1020388

Els testimonis d’en Artur Osona el primer gran excursionista divulgador del Montseny, tampoc no tenen malbaratament. Som a l’any 1.882, i les seves paraules transcrites diuen el següent: “… L’espectacle que del coll (d’Alzinelles, a l’entrada de la Vall de Santa Fe per la banda de Font de Corts) s’albirava donava una idea de les regions glacials, descrites pels màrtirs de la ciència que les han explorades. Gran fou la sorpresa de l’ermità de Santa Fe, en Francesc Pintu, al veure’ns; digué que feia més de 20 dies que estava sitiat per la neu…” “En Francesc Pintu, l’ermità, ens digué que, a primers d’aquest segle o bé a últims del passat, estant assetjats durant molts dies per la neu els habitants de la casa de Penyacans (a quaranta-cinc minuts de Santa Fe), situada sota el coll de Santa Helena, sortiren per la finestra i intentaren baixar muntanya avall per dirigir-se a Fogars per raó d’haver esgotat les provisions; mes als pocs passos torbaren tots la mort, persones i bèsties, soterrats a les congestes. Aquesta catàstrofe, que els vells de l’encontrada recorden haver sentit contar als seus pares, demostra el perillós que és el Montseny durant les grans nevades, tan freqüents a l’esmentada muntanya” .. “Aquests excursió hivernal a Santa Fe (12 de febrer de 1882) em recordà alguns viatges que tinc fets amb trineu al cor de l’hivern, a través dels ports dels Alps, a les muntanyes de la Suàbia (Württemberg) i a la Selva Negra (Baden), i perquè la meva il·lusió fos completa, hi faltava sols un trineu” … “..En el nostre Montseny també hi ha tourmentes (així en francès) com als Alps, encara que en més petita escala ja per la menor altitud com també per la diferència de latitud” i esmenta el cas dels habitants de Can Penyasans, casa situada sota el Coll de Santa Elena, avui desapareguda, que al començament de segle (XIX) quedaren assetjats per la neu i durant un intent de dirigir-se a Fogars, per haver esgotat les provisions, sortiren per una finestra i als pocs passos trobaren la mort soterrats a les congestes.

P1020426

En l’estens recull de testimonis de gent gran feta per la Ma. Àngels Bonet, al seu llibre “Una passeig per la cultura popular del Montseny”, també ens deixa anar unes pinzellades de com abans nevava força més que ara: “… Ara  no hi ha neu, que jo hi havia vist nou pams de neu, a Santa Fe. Però, en general, eh! Te n’anaves a dormir que ja havia nevat tot el dia. Deien: “Mira, avui ja n’ha ha un pam i mig o dos, i l’endemà ja n’hi havia quatre. Sis, set pams, vuit. Cinc pams, per un regular; en una nit, ja els posava. I les glaçades: aquelles canaleres, fins a terra, caramells de glaç …”

NEU 8

En l’actualitat l’escalfament generalitzat de l’atmosfera fa que els hiverns siguin més suaus i més curts, el que afecta de manera sensible en l’existència de neu als cims del Montseny. Cal recordar que portem més d’una dècada en la qual s’han registrat els anys més calorosos de tota la història a nivell mundial, almenys de l’historia de registres meteorològics existents. Lluny resten aquells dies de principis dels segle passat quan les zones altes del Matagalls i de Santa Fe eren lloc de trobada dels amants de la llavors nova pràctica dels esports d’hivern (esquí i trineus). Per altre banda es d’agrair que la presencia de neu no sigui més abundant dalt d’aquestes muntanyes, ja que afortunadament s’han esvaït algun projecte fantasma que tenia la mira al Montseny amb la perspectiva de construir-hi una pista d’esquí alpí amb les seves corresponents instal·lacions. Només li faltaria això a aquest pobre massís, tant castigat per la petja humana; donem gràcies a la mare natura de que els cimals poc sobresurten dels 1.700 metres. Amb 300 metres més d’alçada tindríem tots uns Rasos de Peguera a tant sols 50 km de la gran ciutat de Barcelona. Uf !! Quina sort no arribar a la màgica cota 2.000.

PETITA EDAT DE HIELO

(*1) Dades extretes del llibre “LA PEQUEÑA EDAD DE HIELO” de Brian Fagan