EL LLOP AL MONTSENY

Nom científic: Canis lupus

El llop te l’aspecte d’un gos de grans dimensions en estat salvatge, es de color gris brunenc a les parts posteriors i gris blanquinós a es parts inferiors. La longitud del cap i el cos es de 90 a 130 cm i la cua de 35 a 45 cm.

llop 1

Temut des de sempre pel seu caràcter nocturn, agressiu i depredador i pel fet de que ataqués al bestiar; antuvi es va considerar un animal maligne, un enemic natural, al que s’havia de lliurar una lluita per la supervivència. Com es de suposar, amb el temps, l’enfrontament entre home i llop va desequilibrar-se completament a favor del primer, i de mica en mica va ser exterminat a tot el territori català. Les muntanyes del Pirineu (Serra de Boumort i del Compte – any 1918) i dels Ports de Beseit (Horta de Sant Joan, – any 1929) van ser on van sobreviure els darrers exemplars a casa nostra. Al Montseny l’extermini definitiu va tenir lloc a l’any 1879, després de que hi haguessin les darreres víctimes de llops al Montseny, sobretot Vilamajor, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i Santa Susanna. Es va organitzar una gran cacera de llops, que ja va ser la darrera d’aquestes característiques al massís.

llop 5

El llop representava una veritable amenaça fins a pocs anys abans del seu extermini. Al març de 1825, un metge de Vilamajor anomenat Buenaventura Suedil, detalla al Diario de Barcelona el nombre de víctimes a diversos pobles del Montseny (Campins, Collsabadell, Vilalba Saserra, Palautordera, Santa Susanna i Vilamajor), parlant de 21 víctimes humanes (la meitat morts i l’altre meitat mal ferits), i de la captura de 47 llocs en el mateix període. Una veritable lluita per la supremacia al territori.

llop 7

Detallem a continuació la crònica de l’esmentat metge de Vilamajor:

“En vista de los terribles y funestos estragos que de un año y medio á esta parte han cometido los lobos en la parroquia de Vilamajor y otras que van notadas, para que el público pueda cerciorarse de ellos, no he dudado en participarlo á V. á fin de que se sirva insertarlo en su periódico lo más presto que haya lugar, y son los siguientes:

En Vilamajor cuatro muertos entre niños y niñas. De presos tres, dos niños y una niña, pero salvados aunque gravemente heridos.

llop 3 En Monseny, un niño muerto y devorado.

En Santa Susana, uno de muerto y otro gravemente herido, pero defendido.

En San Estéban de Palau Tordera, uno de muerto y la mayor parte devorado, y tres gravemente heridos pero defendidos.

 En Palau Tordera una niña muerta y devorada la mayor parte.

En Campins una niña muerta, y un niño preso, pero defendido, sin ser herido.

En Collsabadell una niña muerta, y una de presa y gravemente herida.

En Vilalba Saserra, una niña presa y defendida sin ser herida.

European grey wolf 

Nota. De los muertos de Vilamajor el último fue una niña el 18 del presente mes de marzo, y devorada enteramente á excepción de un pedazo de brazo y un poquito de la cabeza. Advierto á V. que de todos estos daños puedo dar la justificación siempre que sea necesario.”

Pocs mesos més tard, el propi metge, del qual s’havia posat en dubte el seu testimoni, torna a escriure al Diario de Barcelona, tot detallant qüestions relatives a la captura dels llops, tota una represàlia dels humans envers les víctimes abans descrites. La crònica anterior datava del mes de març, i la que es detalla al peu data del mes d’agost del 1.825:

Ha llegado á mis oídos que hay personas que dudan de la verdad de mis noticias insertas en su periódico relativas á los lobos, y los grandes estragos por ellos cometidos en este pueblo y sus cercanías, y para que estén ciertos de la verdad, remito á V. las certificaciones de los párrocos, de los muertos por dichas fieras, á fin de que todo curioso pueda cerciorarse del hecho de la verdad, acudiendo á leerlas en su oficina, teniendo V. la bondad de insertar en su periódico este escrito.

Ofrecí en mis últimas noticias dar otra de ecsacta de los lobos muertos en el espacio de un año, y son los siguientes.

llop 4 En el término de Dosrrius en el año pasado se cogieron ocho lobecillos, y seis en el presente.

En Canobas tres de pequeños y dos de gruesos. 

En el término de Vilamayor siete de pequeños.

 En Santa Susana una loba gruesa.

En Monseny tres, uno de grueso y dos de mediana edad.

En San Estéban de Palau Tordera, uno de grueso.

 En las cercanias de San Celoni uno de grueso.

 En Corró de Munt una loba, que según las señas con su cola corta y pelo muy largo en el cuello, es la que se había llevado algunos infantes.

 En la heredad del señor Juan Alguer y Suari de Alfou, uno de estraordinario por ser grosísimo en estremo con cola corta.

llop 6 Entre Cardedeu Y Granollers á un pobre mendigante se le presentaron en medio del camino dos lobecillos de los que pilló uno.

Sobre Gualda cinco lobecillos.

Debajo las Agudas de Monseny, según noticia, un labrador del pueblo de Argucias llamado Cortina, mató cinco de pequeños y esperando la loba también la mató.

En Vilalva Saserra una loba de la cola corta que la mató el señor cabo de los fusileros”.

In this 2013 photo provided by Rolf Peterson one of the few remaining gray wolves on Isle Royale, Isabelle, takes refuge on an icy bluff over Lake Superior to lick her wounds after being attacked by other wolves. Federal officials say Isabelle was found dead on the Minnesota mainland having been shot with a pellet gun. Park officials said Friday, March 14, 2014, the 5-year-old female was shot in the chest with a lightweight pellet. (AP Photo/Courtesy Rolf Peterson, File)

Amades ens complementa la informació tot apuntant els gustos famolencs del llop: “El llop, de l’home, només se’n menjava el peu i la mà esquerres o el tors, i deixaven el cap i les extremitats. Altrament, li agradaven més les dones que no els homes; hom diu que les dones i els infants se’ls menjava tots”.

Llobet, al mateix segle XIX, també ens comenta de que l’origen de la creu encaixada entre els termes del Figueró i la Garriga, son un testimoni de les víctimes dels llops a Can Plans.

llop 9

Sota el Puig del Drau, al Pla de la Calma, hi ha el collet dels Llops i a prop de l’Agustí, l’indret de la creu, que assenyala el punt on morí, víctima de la fera, un jove del Bellit que anava a festejar amb la pubilla de l’Agustí.

Un dels precedents més antics data del segle XVIII, es troba a l’arxiu de la Sala del Brull, i diu el següent: “dia 8 deiane de 1739 sa mort una lloba famell y la mota lareu Sala del Brui. Se li deu pagar lo promes. Fimo lo dalt dit Josep Vila y Boschas, regidor de la qastania”

Reproduïm, a continuació, part del capítol del llibre “Del Montseny – Impressions i estudis”, d’en Anton Busquets i Punset, un polígraf, amic condicional de mossen Cinto Verdaguer, que nasqué al 1876 a Sant Hilari de Sacalm. El capítol en qüestió té un nom prou explicit: “Entre llops”.

llop 10

… Després d’estones llargues d’angoixa, i copsant alguns borrallons de neu, me trobí en terra coneguda: al Pla de la Calma. Sants del cel! Al Pla de la Calma! Una planera carcanada, immensament llarga, llunyana, molt llunyana de poblat i amb l’amenaça de passar-hi una nit de qualsevol manera, al ras i embolcallat de neu, si no trobava un esquei per a arrecerar-me. Nevava molt i seguit, i a la gruixa que hi havia se n’hi anava afegint d’altre més blanca que m’enlluernava del tot i em feia trescar amb molta pena.

Vaig aturar-me al bell mig d’aquell paisatge hivernal. Quanta grandesa! Ja ni em recordava que m’hagués perdut de ma ruta, ni que havés esmerçat tres hores en aquella giragonsa que allavors creia ben aprofitada davant d’una impressió tan geganta com ho feu per a mi trobar-me a l’esquenada del vell Montseny en una nit d’hivern ben recrú, amb un tou de neu i una serena que feia de bon disfrutar ….

llop 11

… De sobte, la quietud dolça de la muntanya fou trencada en son esclat, no per l’oreig juganer que fa balandrejar els arbres, ni per l’empenta de cap allau (* costa avui en dia imaginar que es pugui produir cap allau al Montseny) ni pel clam de les campanes veïnes, sinó per un udol viu i llunyà que retrunyia gelador per les afraus montsenyenques … Huu! … Huu! … Huu!. I el ressò més esparverador encara rodava d’avenc en avenc com sotraguejant la muntanya tota. Just me vingué d’arribar al roure corpulent que dóna entrada al clap tot arbrat que fita el Pla de la Calma. M’hi abraço tremolant, petant de dents, encamallat, i amb esmoladissa de roba guanyo mitja soca i aconsegueixo posar el peu dret al primer estaloc nuós que em deixa respirar. Instintivament guaito, i veig tota llarga l’ombra del llop fent saltirons i esgarrapant a l’arbre on era jo sense gosar dir que l’ànima fos meva i amb temença de relliscar al voler pujar més amunt, fins al forcat salvador on desitjava reposar més a pleret i amb l’amenaça de passar-hi la nit, perquè el rei de la muntanya, el ferotge perseguidor meu, a ben segur que m’espiaria els passos, arriscant-me a veure’m despedaçat, per més lleuger que anés, ja que, afamats en lo més viu de l’hivern, no perdonen medi per a sostenir-se en aquelles soletats que jo sobtava temerari. Anava a donar la segona envestida, aferrat ben fort a la soca costrosa, quan me relliscà el peu, quedant penjat de mans en una branca poc ferma que em gronxava. Arronsant les cames cada vegada que la bèstia amb salts desesperats m’anava a la saga, provava de donar embranzida per a encamellar-me de nou; però la branca, sacsejant-se, me feia quedar allargassat, cruixint-me els ossos i patint desesperadament; i la ranera rabiosa del llop m’eixordava tapant-me l’esperit, sentint-me flaquejar els braços i a riscos de deixar-me anar sobre seu, a ésser pastura del salvatge company de nit. Els cabells se m’eriçaven a cada udol del llop, i ni esma tenia per a cridar, sostenint una lluita desesperada. De sobte, veig una altra branca més resistent, quasi a tocar de la que em sostenia i que, en el meu esverament, no havia distingit abans; estrebo els braços amb fermesa i, encreuant les cames damunt d’altra branca, m’hi deixo anar exhalant un sospir i respirant amb tota llibertat. Ja era en bon lloc per a acabar-se de guanyar la corona de la soca, que m’oferia bon repòs per a esperar millor situació, lo més llarg, el trenc de l’auba.

Els clams llastimosos del meu enemic eren seguits d’altres més fondos i que s’anaven apropant, apropant; l’ombra sinistra d’un altre llop s’extén, de sobte, planura enllà; orelles i cua enlaire i a tota pressa arriba al peu de l’arbre; amb el seu company s’esguarden amb dos roncs estrident, s’ensenyen els ullals punxeguts, i, alçant la testa, obren la boca tant com poden amb un xiscle aterrador que és respost per una contínua udoladissa que ve del sot d’Espinzella… Huu! … Huu! … Huu! …, feien els llops famolencs, i  Huu! … Huu! … Huu! …, responien en les clotades els tornaveus, mentres arribaven dos llops més a tota pressa, com cridats per a ajudar a n’els altres dos, que no paraven amb les temptatives per a fer-me llur presa. Tots quatre, pujant l’un sobre l’altre, feien esqueneta a un lloparrot menut que no sé d’on eixí, amb el qual gairebé em semblava haver-m’hi de fer a cops de peu des del forcat del roure, en no essent pels demés, els quals, no sabent guardar tan llarg equilibri, s’espargiren ençà i enllà xisclant i mossegant-se, fallada l’esperança d’eixir amb la seva.

 llop 12

Tornà a regnar el silenci, i jo, mig esdernegat i amb una son pesada, no tinguí altre remei que desfer-me la faixa d’amples girades i lligar-me al brancatge per a no caure, en un instant d’ensopidor aclaparament, i, fent-hi dugues bagues ben fermes, me les passí pel davall de les aixelles, podent descansar mig bé, esperant, extenuat de fred, que claregés per a emprendre de nou la ruta cap a Vic, qual ciutat ovirava al lluny entre espessa i esblanqueïda calitja.  

Un altre testimoni, aquest de l’any 1883, es recollit en el butlletí de l’Associació Excursionista de Catalunya, tot fent la crònica d’una excursió col·lectiva a Montmany i Puig-graciós:  “Aixós arribàrem a un planich, á mitja costa, per hont s’atravessa una carena de la serra y se surt damunt un’altra torrentera, la de ca`n Oliveras. Pe´l fondo se véuhen, materialment l’un sobre l’altre, de tant estret qués, lo Congost, la carretera y lo Ferro-carril de Sant Joan de las Abadessas, que ab prou feynas hi cáben; y per damunt lluny, lo alt Tagamanent, y las carenas d’En Bosch, isardas y feréstegas, hont lo llop encara hi cria.”

llop 13

De l’any 1879 es guarda el testimoni escrit de l’excursionista Antoni Massó: “Corria pel Montseny una llopada que s’enduia el bestiar de tota mena, i havia arribat a apoderar-se fins d’algun vedell. Darrerament el seu atreviment fou prou gran per arrabassar una criatura de dins mateix d’una casa. S’alçaren, doncs, els pobles dels entorn a fi de veure si acabarien amb aquelles bestioles, i una d’aquestes parades era els dos homes amb ela quals havíem topat.”

La cacera del llop es va generalitzar i es varen fer servir diversos sistemes, com l’espera, la batuda amb gossos (que anaven protegits per collars ferrissos), el parany o la trampa i el verí. Aquest darrer sistema fora definitiu al Montseny per l’exterminació total del llop a la serralada, en concret el verí més utilitzat va ser l’estricnina.

La legislació de finals del segle XIX y principis del segle XX fomentava també, en nom de la seguretat dels habitants de les muntanyes, mesures encapçalades a l’extinció del llop i altre fauna salvatge, considerada “danyina”. Entre els nombrosos reglaments hi destaca la “Ley de la Caza” de l’any 1903, i en concret la secció setena que tracta de “La Caza de animales dañinos:

llop 14

“Art.65. La caza de animales dañinos será libre, siempre que no se empleen para ella arma de fuego durante el período de veda.

Art.66. Quedan libres de todo impuesto los perros denominados Fox-terrier y Basset, dedicados á la caza de animales dañinos.

Art. 67. Los Gobernadores civiles no aprobarán los presupuestos de los Ayuntamientos, cuando en ellos no venga consignada la cantidad que ha de emplearse en recompensas á los destructores de animales dañinos, la cual no será inferior á la consignada en el presupuesto anterior.

Art. 68. La prohibición de poner útiles para la destrucción de animales dañinos en los caminos, sendas y veredas de servidumbre pública, que señala el art. 24 de la Ley, se hace extensiva a la franja de tres metros á cada lado del camino, senda o vereda.

wolf 17

Los dueños ó arrendatarios de las fincas pondrán un cartel anunciando en los sitios en que están colocados las perchas, lazos ó trampas, anunciando la existencia de tales útiles de destrucción.

Art. 69. Las personas que persigan y den muerte á los animales dañinos que á continuación se expresan, obtendrán de los Ayuntamientos respectivos las siguientes recompensas:

wolf 15 

Por cada lobo                                                              15,00 Pts.

Por cada loba                                                              20,00 Pts.

Por cada lobezno                                                           7,50 Pts.

Por cada zorro                                                               7,50 Pts.

Por cada zorra                                                             10,00 Pts.

Por cada cría de zorro                                                   3,75 Pts.

Por cada garduña                                                                   3,75 Pts.

Por cada gato montés                                                    3,75 Pts.

Por cada lince                                                                3,75 Pts.

Por cada turón                                                               3,75 Pts.

Por cada ave de rapiña de tamaño igual ó similar al milano                                                              4,00 Pts.

Por cada ave de rapiña de tamaño menor al milano      2,00 Pts. 

Por cada cría de ave de rapiña de tamaño igual ó

similar al milano                                                   2.00 Pts.

Por cada cría de rapiña de tamaño menor al milano     1,00 Pts.

Para tener derecho á estas recompensas, será necesario presentar los animales muertos al Ayuntamiento, donde se cortará la cola y las orejas, si aquéllos fuesen lobos ó zorros; la piel, si fuese animal de menor tamaño y la cabeza y patas si fuese ave de rapiña. Dichas partes se remitirán a los Gobernadores civiles para que puedan servir de comprobantes al rendir cuentas con los Ayuntamientos”

wolf 16

Altres testimonis situen la desaparició definitiva del llop al Montseny cap a inicis de l’any 1.900. Sigui com sigui, la desaparició d’aquest animal representà la transformació definitiva de la muntanya salvatge per convertir-se en una muntanya silvestre. L’existència del llop comportava que hi havia un animal salvatge que podia rivalitzar amb l’home i la desaparició comportà l’absoluta domesticació i domini de l’home vers la resta de la vida animal.

Com a darrers apunts, reproduïm alguns testimonis que va recollir en Jaume Enric Zamora i Escala, en un extens treball que a nodrit el present capítol, i que està publicat en la seva integritat al volum 12é de les “monografies”:

wolf 18

Una nit, un pastor havia deixat el ramat vora una gran soca de castanyer. El pastor estava amagat dins la soca quan va aparèixer un llop. El llop es va gratar a la soca i llavors el pastor li va amarrar la cua i el va deixar escuat”… “Els llops sortien a la nit i baixaven vora Taradell, allà on deixaven la porqueria del matadero, al Canyet. Sortien sempre en grup de 4 o 5, feien huuuuuu! I així es cridaven els uns als altres. Eren molt vius” …. “molts nens, llavors, quan tenien 7 o 8 anys, solien agafar el catarro (tos ferina). Es catarro es curava amb el caldo que es feia del llop”. Testimonis d’en Joan Griera als 97 anys, masover de la barita, prop de Masvidal, al terme municipal de Viladrau.

“Un vespre, abans d’arribar al Molí Espatllat, un home, que anava a tocar als balls de les festes majors, va sentir un llop i va pujar sobre un roure. El llop, més a prop, va tornar a fer huuuu!… i tot seguit, en van aparèixer dos o tres més i van començar a esgarrapar el roure. Ell, espantat, va tocar sense voler l’orgue que portava i, aleshores, van desaparèixer tots”. Testimoni d’un home vell que feia de guardabosc a Espinzella.

wolf 20

Malgrat que ja fa més de 125 anys que ho hi ha llops al Montseny (i difícilment tornaran a haver algun dia malgrat de fa poc s’han divisat alguna parella al Pirineu, procedent, segons sembla, dels Penins Italians), la muntanya està impregnada de nombroses nomenclatures que tenen aquest emblemàtic carnívor com denominador. Recollim a continuació un llistat de les mateixes (VEURE ENTRADA AL BLOG: NOMENGLATURES RELACIONADES AMB EL LLOP AL MONTSENY)

wolf 21

Anuncios