RECULL DE LLEGENDES AL VOLTANT DE LA FIGURA D’EN SERRALLONGA

La Cova de la Cinglera: Situada al terme de Querós (Guilleries) hi ha una cova amb tres obertures. Diu la tradició local que aquí s’amagava en Serrallonga amb la Joana.

SERRALLONGA 14

La penya del Anells:  Amagatall situat prop de la parròquia de Sant Andreu de Bancells a Osor (Guilleries), es diu així per que a la roca hi ha minerals que amb la pluja brillen i llueixen com anells.

SERRALLONGA 1

Les coves de Vallbudeny: Situades prop de Vallclara, a la Serra Cabrerola (Guilleries), orientada al nord i força amagada entre el rocam es troba aquesta cova que, segons la tradició, servia d’amagatall a en Serrallonga i a la seva quadrilla, i era aquí on van amagar tots l’or i tresors que després ningú va poder trobar mai.

SERRALLONGA 2

Dit d’en Serrallonga. Es tracta d’un altiu penyal situat a la cinglera de l’embassament de Sau (Guilleries). A l’esmentada cinglera hi havia l’amagatall conegut com el Castell. Una vegada en Serrallonga va discutir amb un noi jove de la quadrilla, al no posar-se d’acord amb el criteris per repartir un rescat que havien cobrat a canvi d’alliberar un segrestat. La discussió va anar pujant de to i al final es va desafiar. En Serrallonga, demostrant la seva traça, va tenir prou amb un cop de daga per resoldre la situació. En un obrir i tancar d’ulls va tallar el dit al jove i mentre aquest es rebolcava de dolor, va llençar el dit sagnant cingles avall. Des de llavors aquest vistós monòlit porta el nom de Dit d’en Serrallonga o Barret d’en Riba.

SERRALLONGA 9

Els tres germans: Un dia el Pare d’en Serrallonga va cridar al tres germans: en Segimon, en Joan i en Tendre. Els va donar calers i l’encàrrec de que triessin uns llocs en concret i fundessin les seves pròpies cases. Anys més tard el pare es va dedicar a visitar als tres fills per veure les respectives obres. El Segimon havia aixecat un mas anomenat Espinzella, a la Plana de Vic, amb una torre de defensa i una ermita. Pare i fill es van abraçar i van emprendre el camí a la recerca dels altres dos fills. Trobaren el Tendre que havia pujat un mas, de nom Sobrevia, amb una torre de defensa i una petita capelleta al seu costat. Tots tres s’abraçaren i anaren a buscar al Joan Serrallonga. Arribaren a Viladrau i veieren el Mas d’En Sala, ferm, ric, amb la torre de defensa molt gran, però sense rastre de capella. El pare es va portar un disgust per la manca de fe del seu tercer fill, i li va profetitzar que moriria penjat, tan com va ser.

SERRALLONGA 13

El cavaller Blanc d’Espinzella: La casa forta d’Espinzella, situada a les Guilleries, va ser durant una temporada d’un dels germans d’en Serrallonga i es feia servir com a punt de trobava de la quadrilla. Entre els altres cavallers rivals d’Osona destacava el Cavaller Blanc, famós per la seva armadura blanca. El cavaller va ser agafat pres i confiscat a les garjoles del mas. Els seus súbdits intentaren, una i altre vegada, rescatar-ho sense encert, i el cavaller era castigat per cadascun dels fallits intents de rescat dels seus súbdits. Al final caigué mort i el amos de la casa forta decidiren treure el cadàver i passejar-ho pels voltants del mas, en clara mostra als súbdits del cavaller de que era inútil continuar amb el setge, ja que el seu cap era ben mort. Des de llavors, i una vegada cada cent anys, just el dia en que es compleix el transcurs d’un nou segle del jorn en que el cadàver del Cavaller Blanc va ser exhibit públicament, aquest torna en forma de fantasma, surt de soterrani de la capella de Sant Miquel, amb cas de ferro, espasa i llança, va sobre l’espectre d’un cavall blanc, i travessa parets, muralles i patis per tornar-se a amagar per cent anys mes.

SERRALLONGA 4

La riquesa d’en Sala: Al Matagalls, la riera que baixa cap a Viladrau, rep el nom de torrentera de Sant Segimon. En ella hi ha gran multitud de baumes, vora el riu, on habiten les encantades o dones de les aigües. Son molt espantadisses, i es impossible ser vistes pels mortals, a excepció  de la nit de Sant Joan que es dediquen a fer bugada i a estendre la roba molt blanca al vel de la lluna. Des de sempre s’ha cregut que si om es capaç de fer-se amb una peça de la roba estesa per les encantades, serà ric tota la vida. Compta la tradició que una nit de Sant Joan els tres joves de les masies del Gat, en Sala i Busquets, van sortir a mitja nit en busca del màgic tresor. Es van fer amb una peça de roba de les encantades que van repartir entre tots tres. Tan bon punt el tovalló va ser fer trossos, van començar a caure monedes d’or. Així s’explica la prosperitat i la riquesa d’aquest masos des de temps passats.

SERRALLONGA 16

El rapte de la Joana: En Serrallonga es va enamorar de Joana Torrelles, filla d’una família apoderada de la comarca. Els pares de las donzella no veien amb bons ulls al bandoler, i es van negar a autoritzar el casament. A en Serrallonga no li va quedar més remei que raptar al que va passar a ser la seva dona, tot aprofitant un ball de disfresses que la família Torrelles va organitzar al palau que tenien a Barcelona.

SERRALLONGA 17

El carrer de l’infern: Es el nom que rebia un carrer de Barcelona, cantonada amb la riera de Sant Joan, on en Serrallonga va tenir un cau que feia servir a les seves estades a la capital. Al final en Serrallonga va deixar de freqüentar el cau al considerar que ja no resultava segur per la seva persona. Malgrat això un grup de lladres van continuar fent servir el cau, tot imprimint moneda falsa. Al ser descoberts van acusar a en Serrallonga de ser el cap dels falsificadors.

SERRALLONGA 18

El fill d’en Serrallonga i la Joana: Diuen que la parella va tenir un fill que va morir a una edat molt prematura. Quan era molt petit, el fill d’en Serrallonga va posar-se greument malalt. El bandoler va anar a Barcelona en busca d’auxili metge, però el fill va morir i va ser enterrat sota el llit d’en Serrallonga. Diuen que, aprofitant l’estada a la ciutat, la Justícia va aprofitar per detenir-ho i tancar-lo dins de la presó. Els companys d’en Serrallonga, assabentats del fet, van portar-li d’amagat una herba pigotera, amb la qual en Serrallonga va poder llimar els barrots de la presó i va poder sortir del captiveri. L’herba pigotera es molt corrosiva, i deien que amb ella es podia tallar fins i tot el ferro, motiu pel qual era molt valorada pels bandolers.

SERRALLONGA 19

En Serrallonga i la seva moneda de la sort: Diuen que en Serrallonga sempre duia a sobre una moneda d’or que li portava bona sort. La moneda el protegia de les bales i els punyals. No obstant, en Robert, un bandoler de la seva quadrilla, el va trair i es va fer amb la moneda, la qual la va intercanviar per 300 unces d’or. Una vegada perduda la moneda, en Serrallonga es va tornar vulnerable, fet pel qual el van poder capturar i decapitar.

SERRALLONGA 20

Disfressat de frare: Diuen que, per salvar-lo del captiveri previ a la seva execució de condemna de mort, els seus amics el visitaren a la presó disfressats de frares. El pla era intercanviar els vestits, poder alliberar en Serrallonga disfressat de frare, a canvi del sacrifici d’un dels seus companys que el reemplaçava davant la mort. En Serrallonga, però, mai va permetre mai que aquest pla es dugués a terme. En darrera instància, el dia que havia de ser executat, els companys d’en Serrallonga van planejar un assalt a la comitiva, disfressats de frares, quan aquesta passés per davant del convent de Sant Agustí. No obstant, el pla també va fracassar, pel fet que, aquell dia, la comitiva no va passar pel lloc acostumat.

El botxí d’en Serrallonga: Diuen que el botxí que el va penjar va haver de rematar a en Serrallonga a cops de maça, ja que la corda no li va segar prou el coll. Com en Serrallonga, degut a la seva resistència, va resistir més del que s’acostumava a resistir, va demanar al botxí que canviés de cantó, ja que sempre li clavava les martellades pel mateix costat. El botxí li va respondre “Tot es farà”.

SERRALLONGA 3

El Bordet: era el fill bastard d’en Serrallonga que es va acompanyar als darrers dies a la presó. Diuen que, davant l’imminent arribada del dia de l’execució a mort, el fill es va fer amb un lloc d’agulles enverinades que, una vegada clavades sota les ungles, provocaven una mort lenta, suau i sense patiment. No obstant en Serrallonga va preferir morir dignament. A darrera hora va regalar al fill un anell amb molt de valor. Diuen que, al mateix instant que el pare moria a la forca, el fill bastard perdia la seva vida tot caient al baixar un graó.

SERRALLONGA 15

Cançó d’en Serrallonga:

Joan Sala i Viladrau

era el nom que jo tenia;

per sobrenom Serrallonga,

casat era amb la pubilla.

Teníem tres heretats,

tots dos descansats vivíem,

de continu tres criats

fins a la taula ens servien.

Un dilluns al dematí

en fou la desgràcia mia:

vàrem tenir tres pendències

amb un fadrí de la vila.

De raons venen raons,

jo li vaig llevar la vida:

allí, al joc de pilota,

en fou la desgràcia mia.

Fadrí és fill de bona part,

de gent principal i rica;

manaren que em perseguís

el rei de nit i de dia.

Veient-me avorrit del món,

perseguit per la justícia,

aní amb en Roca Guinart,

si me’n vol a sa quadrilla.

Divuit anys vaig anar amb ell,

perseguint la mala vida;

jo li mirava els profits

i ell a mi no me’ls mira.

Jo me’n  vaig determinar

de fer-me cap de quadrilla;

jo me’n poso a llogar mossos;

cinquanta, tots en un dia.

Ja fórem cinquanta-dos,

jo i un company que tenia.

En el regne de València

m’encontrava sol un dia.

Trobant-me sense diners,

jo i una camarada mia,

anàrem a un hostal;

de diners, prou m’hi havia.

D’allí ens en vàrem portar

Prop de quatre-cents lliures.

Acabats són els diners;

jo, a l’hostal, ja hi tornaria.

Jo me’n vaig determinar

De tornar-hi sol un dia.

De tan lluny com veig l’hostessa:

  • Teniu gent de mala vida?
  • Bé n’hi ha haguda per mi:

m’han robat tot el quant tenia.

  • Me’n dirà, senyora hostessa,

el lladre quin nom tenia?

  • El traïdor d’en Serrallonga,

llamp que li llevés la vida!

Jo penso de baix en baix:

“El que em desitges et vingui”

  • Mestressa, compteu, compteu,

que jo anar-me’n voldria.

  • Això val nou rals cabals,

que és una rodona lliura.

  • Els nou rals, ja els heu vist prou,

Mestressa; posa’ls podríeu

en el llibre dels perduts,

junt amb les nou-cents lliures.

A la taula hi ha dos mossos

que em  miren com jo me’ls miro,

que ells en porten flabiols;

per cert, jo també en tenia.

Que si ells haguessin sonat

Jo també sonat hauria.

Anuncios

EN SERRALLONGA

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en faran ressons de guerra

les parets de Tavertet.

 Des de Sau a la Cellera,

des del Far al Matagalls.

el trabuc d’en Serrallonga,

tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga,

que l’alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran.

(Cançó del grup musical osonenc Esquirols).

A finals dels setanta una multinacional va fer prospeccions als voltant de Sau i les Guilleries amb la intenció d’instal·lar  una mina d’urani. La cançó que encapçala el present capítol dedicat a en Serrallonga (Torna, torna Serrallonga del grup Esquirols), es va convertir en l’himne de reclam de la forta resistència social que es va organitzar en contra del projecte. La cançó tingué una popularitat inesperada i de retruc es va convertir en Serrallonga en un líder ecologista.

SERRALLONGA 1

LA VIDA D’EN SERRALLONGA: En Serrallonga ha estat, sense cap mena de dubte, el bandoler més famós dels bandolers catalans. Va néixer a la casa forta d’en Sala, a Viladrau, va començar la seva carrera bandolera a l’any 1622, a l’edat dels 28 anys, tot fugint de la denúncia d’un amic, en Miquel Barfull, que va comunicar a les autoritats que havia comprat un mul robat a la família d’en Sala. Quan la justícia l’anà a prendre, en Serrallonga va fugí. Quan dies més tard van tornar, es va defensar a trets. Cop més tard en Serrallonga va matar al seu denunciant.

SERRALLONGA 6

A partir d’aquest moment en Serrallonga comença la seva vida de bandoler al marge de la llei. Durant un temps va viure a casa seva i tan sols s’amagava quan convenia, però poc a poc va estar cada vegada més buscat, moment en que es va ajuntar-se amb una colla de bandolers con en Pere Borruget, el seu germà en Joan Borruget (que havia estat ermità de la Font santa de Verges), Segimon Sala, (germanastre d’en Serrallonga), Segimon Bigorra, Pere Joan Puig de la Vall, Josep Rovira i Miquel Campeny d’Arbúcies. Al 1623 se’ls hi va relacionar amb una colla de robatoris i part d’ells van ser capturats durant l’assalt al mas Saguer, i posteriorment penjats a la forca.

SERRALLONGA 3

Al 1625 en Serrallonga ja tenia cert renom entre els bandolers. Durant la fugida d’un robatori va matar a al comissari Pacoll. Al 1626 ja tenia la seva pròpia colla, la qual ja era considerada important. Les dues colles més importants de bandolers eren la d’en Serrallonga, com a bandoler de muntanya, i la colla dels germans Margarit, de les planes del Vallès. Eren dues colles que sovint s’unien i en Serrallonga, poc a poc, va anar demostrant les seves dots de líder.

El rei Felip IV i la seva cort, juntament amb el comte duc d’Olivares, van passar una bona part del mes d’abril del 1626 a Barcelona, moment en que va decretar diversos decrets encaminats a desorganitzar el bandolerisme a Catalunya.  Vic es va convertir amb el punt estratègic de les forces del govern, amb Aleix de Marimon al cap.  Les tropes de Marimon  van tenir una primera topada amb la colla d’en Serrallonga a Vilanova de Sau. Malgrat tot les tropes es van trobar amb el buit que els hi feia la pròpia població local dels pobles. Les muntanyes eren considerades caus inexpugnables dels bandolers, a Arbúcies no hi havia manera d’atacar la població i a Viladrau es considerava que cada casa era un cau de lladres. Les autoritats van prendre actuacions a la desesperada, com empresonar a tots els habitants de Roda de Ter i de Manlleu, o fer cremes indiscriminades de cases i boscos.

SERRALLONGA 2

La persecució va ser intensa i en Serrallonga va retirar-se a França. No obstant la quadrilla dels Margarit va continuar les seves accions pel Vallès. A principis de 1627 el virrei decreta diversos sometents contra les bandes de bandolers i ordena també que acudeixi en auxili dels perseguidors una quadrilla de cavalls de la guarnició de Puigcerdà. Entre les moltes mesures preses i amb l’important desplegament de forces van caient un a un bandolers de renom i es desarticula la quadrilla dels Margarit. A la tardor de 1627 es decreta un ordre de persecució expressa contra la quadrilla d’en Serrallonga. Durant el Nadal del 1627 – 1628 molta gent humil va ser cridada a un sometent general que va durar un mes. A partir d’aquell moment en Serrallonga te gran perseguidors, com el duc de Feria (general de la guerra dels Trenta Anys), o el cardenal d’infanteria Ferran d’Àustria (germà del rei Felip IV i vencedor de la batalla de Nordlingen). Tot això fa que en Serrallonga prengués un gran protagonisme, i que fos considerat per la gent de l’indret com un heroi nacional. Comença llavors els anys de més activitat d’en Serrallonga i la seva colla.

SERRALLONGA 4

A l’any 1628, en una topada amb soldats (18 de gener), fereix de mort al comissari Miquel Pederneres. Al març crema la collita de Segimon Gili, de Vilalleons, en represàlia d’haver ajudat als comissaris a determinar caus i plans de robatoris. Al juny crema els pallers, mata dos bous i amenaça de mort Joan Font de Vilanova, de Sau. Durant tot l’estiu el persegueixen constantment 30 homes a càrrec de tresor reial. Els pobles de les muntanyes del Montseny i les Guilleries pateixen els excessos i les represàlies d’un i de l’altre bàndol. A la tardor causa molts robatoris pel Vallès i tots els esforços per capturar-lo no tenen èxit. Pel Nadal de 1628 – 1629 el virrei torna a decretar un sometent general, mobilitzant obligatòriament a tots els homes de les famílies.

SERRALLONGA 5

Al 1629 comença amb una balanç negatiu del sometent general, que no va aconseguir cap resultat. Durant el mes de gener la colla d’en Serrallonga fereix greument al batlle d’Osor i segresta el nebot del veguer de Girona. Durant l’hivern i primavera d’aquets any son varies les partides que persegueixen en Serrallonga, però totes elles sense èxit. A l’estiu el duc de Feria es nomenar nou governador de Catalunya i dins de les seves prioritats estableix la captura d’en Serrallonga, posant preu al seu cap: “per qualsevol cap de quadrilla que serà pres viu 200 lliures y mort 100 lliures, y dels altres que no seran caps de quadrilla, si seran presos vius 100 y 50 lliures morts”. Juntament amb la mesura de la recompensa s’estableixen altres com reclutar perseguidors professionals a cavall. Vist l’enrenou muntat en Serrallonga torna a retirar-se a França.

SERRALLONGA 7

A l’any 1630, des de bon començament, en Serrallonga torna a actuar de manera habitual i el governador destina grans recursos a la seva captura. Al mes de juny el virrei ordena un sometent general a Vic. Un altre vegada en Serrallonga busca refugi a França. A finals d’octubre el duc de Cardona substitueix al duc de Feria en les seves funcions com a Governador de Catalunya. Capficat per la persecució dels bandolers, el nou virrei ordena l’actuació de totes les tropes d’infanteria i cavalleria, el que provoca conflictes als pobles per l’allotjament obligatori de les tropes.

SERRALLONGA 8

Al 1631, al mes de febrer, hi ha una mala noticia per en Serrallonga: dos bandolers insignes de la seva colla son capturats i justificats: en Cedrià i lo Negre de Tona. Durant el mes d’abril en Serrallonga torna del seu retir a França i va diversos robatoris sense que la gran mobilització de tropes aconsegueixi capturar-lo, quedant-se sovint a punt de fer-ho, però sempre essent en Serrallonga més ràpid i hàbil que ells. Al mes de juliol arriba una nova mala noticia per en Serrallonga: es capturat el seu mig germà, Joan Sala, alies lo Tendre. El 12 d’aquell mes Marianna Vila, viuda del baró de Savassona, Antoni Vila (mort per en Serrallonga), ordena la sega de tot el blat de la parròquia de Querós, on eren les terres d’en Serrallonga, el que va afectar directament a la població amb la fam. A la tardor es produeixen diversos fets negatius per la colla d’en Serrallonga. Al 15 de setembre es capturat a Vic en Tocasson, cap de quadrilla de bandolers que havia format part de la colla d’en Serrallonga. Greument ferit i empresonat va aconseguir fugir sol cap a Viladrau. A novembre el bandoler es mort per un pastor de Taradell, al lloc avui en dia conegut com la Fossa d’en Tocasson. A finals de setembre en Serrallonga i la seva tropa es retiren cap a la seguretat del retir a França. Però aquest any el retir a França va ser nefast, al mes de novembre diversos companys importants d’en Serrallonga van ser capturats en aquest país. El noble senyor de Durban (Corberes) els va vendre a la justícia espanyola a canvi de diners i favors. Tots els bandolers capturats van ser torturats i executats, a excepció dels dos germans Melianta. Un d’ells, conegut com el Fadrí de Sau, sols tenia catorze anys quan es va adjuntar a la colla d’en Serrallonga, i al moment de ser capturat portava ja deu anys de bandoler, o sigui, en tenia 24. El Fadrí va prometre vendre en Serrallonga a canvi de que no fossin executats ell i el seu germà, canviant la pena capital per la de galeres. Ell feu extenses explicacions arreu de la figura d’en Serrallonga, però pel que sembla no el va acabar de trair.

SERRALLONGA 10

A l’any 1632 en Serrallonga torna del seu exili a França i torna a fer de les seves per les Guilleries. La seva recompensa ja ascendeix a 600 lliures viu i 300 lliures mort. En Serrallonga s’escapa una i altre vegada dels seus perseguidors. Al mes d’octubre s’envia a la zona un assessor i investigador que el buscarà per Queròs, Vilanova de Sau, Sant Hilari de Sacalm i Arbúcies. Al Nadal es torna a fer una crida obligatòria de sometents que crea molt malestar a les poblacions locals.

L’any 1633 en Serrallonga ja no té quadrilla i vaga sol amb la seva amiga Joana per les muntanyes, buscant l’aixopluc de les masies amigues. No obstant la justícia continua buscant-lo amb tots el mitjans. El virrei aconsegueix, mica en mica, estrènyer el cercle detenen fautors i amics seus. La vigília de Tots Sants de 1633 per fi aconsegueix el seu objectiu i en Serrallonga es capturat fruit d’una traïció. L’hereu Agustí, que va formar part de la pròpia colla d’en Serrallonga, el delata per tal de aconseguir la remissió dels seus delictes. Al veure’s que l’anaven a apressar, en Serrallonga es va defensar fins que va ser ferit de gravetat. Després de la captura va ser transportat directament a Barcelona i a la mateixa presó es va refer de les greus ferides. El virrei, el duc de Cardona, estava eufòric per la captura, en una nota escrita al rei Felip IV li comenta: “Queda esta provincia sin cabeça de cuadrilla” .

SERRALLONGA 11

Un cop a la presó en Serrallonga fou jutjat i se li prengué una extensa declaració que ha servit per aportar molta informació avui en dia del bandolerisme d’aquella època. Quan en Serrallonga fou executat li faltaven pocs mesos per complir els quaranta. La sentència fou molt dura i volia ser exemplar: l’assotaren, li tallaren les orelles, l’esquarteraren i el cap el van penjar en una gàbia. Destruïren les seves propietats i cremaren els seus boscos. Va ser executat el 9 de gener de 1634. Per cròniques del fill d’en Serrallonga, el mossèn Antoni, sabem del patiment que va haver de passar la seva mare Margarida, muller del bandoler, arran de que la sentència obligués a enderrocar el mas i a la devastació del seu patrimoni. Al mes de març del mateix any 1634 el mateix virrei va donar permís a la viuda Margarida per reedificar la casa. Se saps que, anys després, els hereus d’en Serrallonga van poder reconstruir el patrimoni. La viuda Margarida va morir a casa seva el 2 de desembre de 1652.

SERRALLONGA 12

EN TOCA-SON

En Toca-son va ser un dels bandolers més celebres de la seva època. Hi ha un indret, al terme de Viladrau, en el seu límit amb Taradell, conegut com la Fossa d’en Toca-son, un lloc situat en mig de unes petites cingles on va ser mort per un tret a càrrec del jove Montserrat Camprodon (recordem que antuvi Montserrat era nom de noi i les noies es deien Montserrada).

Si be en Toca-son es relaciona al grup d’en Serrallonga, sembla bastant clar que era un cap important de la seva pròpia quadrilla. Hi ha dos possibles versions del seu nom: “Toca-son”, que convida a pensar que era un dormilega, o “Toca-sons” que el relacionaria amb possibles qualitats musicals. Els seus àmbits d’actuació van ser, especialment, les Guilleries i les Cabreres, en u n moment que estava en àlgida l’anomena’t “bandolerisme gòtic”, a cavall entre en Perot Rocaguinarda (1600-1611) i en Serrallonga (1622-1633).

TOCA SON 2

El seu nom real era Jaume Masferrer, i les seves accions van ser documentades a l’any 1929. Es va obrir procés contra ell, i de la documentació que ha restat es dedueix que era un home alt, ben plantat, de llarga cabellera rossenca i que als 30 anys era famós i temut alhora.

La seva mort es va produir a la coneguda com la Fossa del Toca-son, a prop del Mas de Vilar-del-bosc. La mort va tenir una repercussió molt important, ja que va ser la primera gran víctima del nou Virrei, el duc de Sogorb i de Cardona, que a partir del moment que va prendre possessió del seu càrrec (novembre del 1630) va posar en pràctica mesures molt dures per combatre el bandolerisme, veritable plaga endèmica del país.

TOCA SON 1

Pot ser en Toca-son no hauria destacat més que altres nombrosos bandolers, si no fos per la fama que li van donar les cançons i els romanços. Destaca la cançó de la fi d’en Toca-son, recollida en viva veu del cantaire d’Oliana, Josep Escaler, i altres cobles sobre la presa de Toca-son, cap de quadrilla.

ELS BANDOLERS

La pròpia orografia i relleu de la muntanya del Montseny, la densitat de la vegetació i la dificultat per arribar a certs indrets, ha fet que, històricament, aquestes contrades, juntament amb les Guilleries i el Collsacabra, hagin estat terres que han acollit les comunitats i els grups de gent que, per diversos motius, s’han vist obligats a fugir de les zones poblades de vall i planes.

bandolers 3

Entre aquest grups destaquen el bandolers i el trabucaires. La tradició es remunta a molt lluny, amb casos con el d’en Joan Mateu, executat a Sant Celoni al 1336. El moviment de bandoler va agafar el seu màxim esplendor a l’edat moderna, Al segle XVI va ser necessari, en un parell d’ocasions (any 1545 i any 1574) aixecar el sometent general contra els bandolers i lladres que vivien al Montseny. Al segle XVII ens porta l’activitat de figures destacades en l’historia del bandolerisme a Catalunya, con en Jaume Masferrer, conegut com en Toca-son; en Perot Roca Guinarda, nascut a Oristà (Osona), que va actuar entre els anys 1602 i 1611 i que va ser immortalitzat per Cervantes al Quixot; i en Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, nascut a la Sala de Viladrau a l’any 1594 i ajusticiat a Barcelona a l’any 1634.

bandolers 2

La llegenda i la tradició han convertit a en Serrallonga en un dels paradigmes del bandoler – heroi, mogut pel  noble impuls de defensar als pobres davant dels excessos dels rics. Es podria dir que Serrallonga es la versió catalana del Robin Hood anglès.

Al segle XIX, al període comprés entre els anys 1839 i el 1850, va ser un altre gran moment en l’historia del fenomen del bandoler, amb l’aparició de la nova figura del trabucaire. L’origen d’aquest fenomen cal trobar-lo al final de la Primera Guerra Carlina (1840) i en el fet de que les restes disperses de les tropes carlines fugides al sud de França, es quedessin sense recursos de subsistència en ser enretirat a l’ajut que fins les hores rebien de part del govern francès. Això va provocar que mots carlins tornessin a Catalunya amb la intenció de  provocar un nou alçament en zones tradicionalment afectes a les seves idees, com seria la Garrotxa o la Plana de Vic. Una vegada fracassada la revolta, principalment per manca de recolzament popular, la major part d’aquests grups es convertiren en trabucaires, que vivien dels robatoris i dels segrestos.

bandolers 1

El Montseny, novament, es va convertir en un dels amagatalls favorits dels trabucaires, si ve la pressió exercida per les forces de seguretat (mossos d’esquadra, exercit i milícia nacional, va ser força importants. Destaca la batuda de juliol de 1842, després de la mort del famós cap de trabucaires Ramon Vicens, alies Felip.

L’EXPLOTACIÓ DE LA NEU I EL GEL

Abans que la moderna indústria frigorífica permetés fer glaç en pocs minuts, l’existència de gel fora de l’època hivernenca, era quelcom exòtic i molt preuat pel manteniment dels aliments. Els pous de gel, dissenyats per a mantenir la neu més enllà de les èpoques de nevades, va ser l’enginyosa solució que es va fer servir per subministrar gel a les ciutats i als ports, en un temps que en no hi havia altres maneres de conservar fresc el peix i els medicaments. També servia per a que famílies adinerades es poguessin prendre el luxe de refrescar-se les begudes o menjar gelats a l’època estiuenca.

nevater 1

L’estructura del pou de glaç es ben simple. Es tractava de una excavació cilíndrica, soterrada sota terra, folrada de murs de pedra, amb la part superior en forma de cúpula, o hi havia la porta d’accés. El soterrament feia que les temperatures es poguessin mantenir sota zero dins de l’estància, i que no es veiés afectada per la irradiació solar. El gel o la neu s’aconseguia a l’hivern amb les glaçades i nevades. En el cas del gel es tallava en blocs i s’anava amuntegant un sobre l’altre. La neu era entrada a palades i premsada. Cada cert nivell es feia una capa de palla, branques i fullaraca, que ajudava a mantenir millor el glaç i la neu compactada. Es creu que al Montseny hi havia prop de vuitanta pous. Els pous de neu eren força més simples que els pou de glaç, degut a que la gran majoria estaven lluny i a força alçada. Les congestes eren altre manera, encara més senzilla, de mantenir la neu, tot aprofitant sota amples  poc profunds sense cap mena de construcció de suport (avui en dia seria impensable que les congestes poguessin mantenir la neu molt més enllà dels curts períodes d’innivació  dels cims del Montseny).

nevater 2

Els pous de glaç més importants eren els de l’Avencó, al municipi de Tagamanent, molt a prop del poble d’ Aiguafreda. Van tenir una activitat important fins als anys 1.930, amb una curta revifada als 1.940. L’obtenció de glaç es feia serrant el gel resultant de l’aigua congelada en una basses molt poc profundes, construïdes a l’efecte a l’obaga vall del congost.

nevater 3

La fabricació de gel industrial es va generalitzar a partir de finals del segle XIX, arraconant ràpidament l’activitat dels pous de gel i neu. Cap als 1.950 la irrupció dels moderns frigorífics domèstics van arraconar, a la vegada, l’activitat de fabricació de gel industrial. Als anys 1.960 tancaren totes les fàbriques de gel que encara existien.

nevater 4

Recollim a continuació un fragment del costumari català, d’en J. Amades, que parla de la tasca dels “nevaters”. Aquest recull es localitza a les muntanyes de Mallorca, però per la pròpia analogia resulta prou vàlida per fer-nos una bona idea de com treballaven també els nevaters del Montseny: …” els anys de fredorades primerenques, en que les muntanyes de Mallorca ja s’han cobert de neu, vers mitjans d’aquest mes (desembre) solia iniciar-se l’arreplega de neu destinada a refrescar queviures i altres coses durant les xardors estivals. Se la conservava en pous especials oberts en l’interior de casetes expresses qualificades de cases de neu, situades als cims despoblats. Per arreplegar la neu es formaven colles de nevaters, formades per fadrins esforçats i un parell o més d’homes madurs que organitzaven i dirigien la feina. S’instal·laven a la casa el nombre de dies necessaris per a omplir el pou de neu. Se n’emportaven queviures, en quantitat suficient per als dies que calculaven que duraria l’expedició, carregats en una o més mules. Un d’ells feia de coc i corria al seu càrrec tot el que es referia a vitualles i als àpats, que eren tres i solien estar compostos per fideus, faves i cigrons i arengades amanits amb cansalada o sagí remullat amb bon vi. D’entre la colla nomenaven diversos càrrecs: el batlle, que actuava com a autoritat, i a voltes un jutge per sancionar les possibles extralimitacions; el metge, que aconsellava el remei en cas d’indisposició; el vicari, que dirigia el rosari i abans d’anar a dormir feia una prèdica moral, i el sagristà, que actuava d’ajudant del vicari. Menjaven en comú i dormien en rodona damunt d’una jaç de càrritx estès al voltant del foc central, vers el qual dirigien els peus en dormir. Omplien el pou a palades i de tant en tant hi baixaven per trepitjar i afetgegar la neu fent al seu damunt com una mena de ball molt sabatejat, al so d’una cançó típica d’aquesta feina. Quan el pou era ple, es tapava ben bé amb càrritx per tal que la neu es conservés fins a l’estiu.”

ELS PASTORS

????????????

La ramaderia, en altre temps exuberant. Minva cada dia més. Éser pastor exigeix una vocació perseverant, tan forta com la del pescador. El pastor, avui en dia, menysprea la solitud. Abans, per matar-la, avesat al silenci, tocava el flabiol, una cançó improvisada, el somni monòton, feia esclops o lloses amb el ganivet, o bastons. Ara, per tal de matar el temps, es val de transistor, de la bestialitat mecànica, material, que fereix l’aire beatífic del silenci, de la solitud…

PASTOR 2 … A les altures solitàries es troben sovint els corrals que s’utilitzen, més que res, per a aixopluc del bestiar de la calda del sol estival o de la pedregada, si bé el ramat dorm al ras durant la nit. Els corrals s’aixequen amb paret seca i fang, amb pilars centrals que aguanten el carener. Tot molt elemental, primari.

Alguns utilitza per als corrals – i sense escrúpols – ermites abandonades, com la de Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Tagamanent i altres … Mossèn Pere Ribot.

PASTOR 3

La ramaderia, juntament amb l’agricultura i l’explotació forestal, ha constituït, al llarg de l’historia, l’eix bàsic de l’economia del Montseny. Malgrat la manca, en molts casos, de dades fiables, sembla que sempre ha dominat, per importància, des de les planes fins més enllà dels 1.000 metres, el bestiar oví.

PASTOR 4

EL PASTURATGE I LA TRANSHUMÀNCIA: El Montseny sempre ha estat zona de pasturatges, i  no només dels ramats propis de la muntanya, si no també d’aquells procedents del Pirineu i del Pre-pirineu que estaven de pas, o sigui, de Transhumància. El període d’aquestes migracions coincidia amb l’arribada del bon temps (maig – juny), moment en que els ramats es pujaven a les parts altes, en especial al Pla de Calma, i finalitzava a la tardor.

reportaje de trashumancia en aralla con andres y alejandro para ana gaitero /

A diferència de l’aviram i el bestiar vacum, que estava distribuït arreu dels masos, pastaven pels voltants a s’alimentaven dins de les pròpies dependències del mas; el bestiar de llana i cabrum necessitava grans zones de pastures per la seva alimentació. Per aquest motiu eren els municipis amb els termes més alts del massís els que tenien aquest tipus de bestiar (Brull, Tagamanent, Viladrau, Montseny i Fogars de Monclús).  La necessitat d’agrupar ramats per dur-los a les zones de pastura, i que el clima de la part alta de les muntanyes no fos l’adient pels ramats a l’època hivernenca, feia que hi hagués moviments de transhumància al propi massís.

Soria 8/6/2013.- Pastores trashumantes llegan con el ganado a la localidad de Oncala en la provincia de Soria

La ramaderia de temporada a les pastures d’alta muntanya van provocar l’aparició de construccions per aixoplugar als pastors i als ramats. Aquetes construccions son els anomenats corrals o casanoves, molt dels quals hi son (la majoria en runes avui en dia), per sobre els 1.000 metres: corral de la Cortada, corral d’en Deumal, corral de Cambrodon, corral d’en Perera, corral de Casanova, etc …. Si el mas no tenia corral propi, el pastor aplegava el bestiar en una jaça i ell dormia en una barraca. La toponímia de les parts altes de la muntanya i son plenes de mots com jaça, amorriador i barraca, (malgrat que avui en dia gairebé totes han desaparegut físicament parlant): jaça del Bellit, jaça d’en Pla, amorriador d’en Rovira, amorriador del Bac, barraca del Sord, barraca d’en Ramón, etc …

PASTOR 7

La transhumància estava molt ben organitzada, per tota una mena de drets històrics de pas i utilització de les pastures.

No només cal esmentar la transhumància interna, ja que va haver-hi una altre força més important, que era la transhumància dels grans ramats, alguns d’ells gegantins, que anaven del Pirineu vers al Vallès i la Marina (Maresme). Aquests ramats de milers de caps passaven dues vegades a l’any: a l’abril (quan pujaven vers al Pirineu) i al setembre (quan feien el camí vers a les zones temperades per hivernar). Molts dels ramats eren del Ripollès i de la Cerdanya, i a la muntanya del Montseny els pastors que conduïen aquest ramats van eren coneguts com “Cerdans”. Els cerdans trigaven de quinze dies a un mes per fer el trajecte, i el seu pas pel Montseny els hi ocupava dos o tres dies. La transhumància creà dons els anomenats camins ramaders. Al Montseny hi havien els següents camins ramaders:

PASTOR 8

  • El que anava de Sant Pere de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera a Sant Elies i al Samon per pujar a tot el Pla de la Calma, fins al Collformic. Es seguia el trajecte cap als emprius de Viladrau, passant pel Pla de Cinc Sous i el turó dels Esqueis, davallant pel molí Espatllat. Una vegada a Viladrau seguien el seu camí vers a Vic.
  • El camí per la vall del Congost.
  • Viladrau – Sant Marçal – Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera.
  • El que anava cap a Breda i Arbúcies passant pel Coll del Ravell.

PASTOR 9

La transhumància va desaparèixer a partir del moment en que els ramats han estat desplaçats amb camions i criats a granges on podien viure i alimentar-se tot l’any, sense necessitat de desplaçar-se. El testimoni recollit d’un vell pagès anònim al llibre del mas del Montseny, d’en Xavier Roigé i en Ferran Estrada, es prou explícit:

Només que ara això de caminar deu o dotze dies s’ha perdut. No volen caminar. Baixen aquest camions de dos o tres pisos, carreguen dues-centes ovelles, tres-centes ovelles, per dir algo, i en poques hores es traslladen d’aquí allà i d’allà aquí.”

PASTOR 10 

La transhumància va desaparèixer, al Montseny, a mitjans de la dècada dels 90, va ser el darrer estiu en que un ramat relativament nombrós va creuar les quasi abandonades pastures del Pla de la Calma.