ELS PASTORS

La ramaderia, en altre temps exuberant. Minva cada dia més. Éser pastor exigeix una vocació perseverant, tan forta com la del pescador. El pastor, avui en dia, menysprea la solitud. Abans, per matar-la, avesat al silenci, tocava el flabiol, una cançó improvisada, el somni monòton, feia esclops o lloses amb el ganivet, o bastons. Ara, per tal de matar el temps, es val de transistor, de la bestialitat mecànica, material, que fereix l’aire beatífic del silenci, de la solitud…

 … A les altures solitàries es troben sovint els corrals que s’utilitzen, més que res, per a aixopluc del bestiar de la calda del sol estival o de la pedregada, si bé el ramat dorm al ras durant la nit. Els corrals s’aixequen amb paret seca i fang, amb pilars centrals que aguanten el carener. Tot molt elemental, primari.

Alguns utilitza per als corrals – i sense escrúpols – ermites abandonades, com la de Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Tagamanent i altres … Mossèn Pere Ribot.

La ramaderia, juntament amb l’agricultura i l’explotació forestal, ha constituït, al llarg de l’historia, l’eix bàsic de l’economia del Montseny. Malgrat la manca, en molts casos, de dades fiables, sembla que sempre ha dominat, per importància, des de les planes fins més enllà dels 1.000 metres, el bestiar oví.

EL PASTURATGE I LA TRANSHUMÀNCIA: El Montseny sempre ha estat zona de pasturatges, i  no només dels ramats propis de la muntanya, si no també d’aquells procedents del Pirineu i del Pre-pirineu que estaven de pas, o sigui, de Transhumància. El període d’aquestes migracions coincidia amb l’arribada del bon temps (maig – juny), moment en que els ramats es pujaven a les parts altes, en especial al Pla de Calma, i finalitzava a la tardor.

A diferència de l’aviram i el bestiar vacum, que estava distribuït arreu dels masos, pastaven pels voltants a s’alimentaven dins de les pròpies dependències del mas; el bestiar de llana i cabrum necessitava grans zones de pastures per la seva alimentació. Per aquest motiu eren els municipis amb els termes més alts del massís els que tenien aquest tipus de bestiar (Brull, Tagamanent, Viladrau, Montseny i Fogars de Monclús).  La necessitat d’agrupar ramats per dur-los a les zones de pastura, i que el clima de la part alta de les muntanyes no fos l’adient pels ramats a l’època hivernenca, feia que hi hagués moviments de transhumància al propi massís.

La ramaderia de temporada a les pastures d’alta muntanya van provocar l’aparició de construccions per aixoplugar als pastors i als ramats. Aquetes construccions son els anomenats corrals o casanoves, molt dels quals hi son (la majoria en runes avui en dia), per sobre els 1.000 metres: corral de la Cortada, corral d’en Deumal, corral de Cambrodon, corral d’en Perera, corral de Casanova, etc …. Si el mas no tenia corral propi, el pastor aplegava el bestiar en una jaça i ell dormia en una barraca. La toponímia de les parts altes de la muntanya i son plenes de mots com jaça, amorriador i barraca, (malgrat que avui en dia gairebé totes han desaparegut físicament parlant): jaça del Bellit, jaça d’en Pla, amorriador d’en Rovira, amorriador del Bac, barraca del Sord, barraca d’en Ramón, etc …

La transhumància estava molt ben organitzada, per tota una mena de drets històrics de pas i utilització de les pastures.

No només cal esmentar la transhumància interna, ja que va haver-hi una altre força més important, que era la transhumància dels grans ramats, alguns d’ells gegantins, que anaven del Pirineu vers al Vallès i la Marina (Maresme). Aquests ramats de milers de caps passaven dues vegades a l’any: a l’abril (quan pujaven vers al Pirineu) i al setembre (quan feien el camí vers a les zones temperades per hivernar). Molts dels ramats eren del Ripollès i de la Cerdanya, i a la muntanya del Montseny els pastors que conduïen aquest ramats van eren coneguts com “Cerdans”. Els cerdans trigaven de quinze dies a un mes per fer el trajecte, i el seu pas pel Montseny els hi ocupava dos o tres dies. La transhumància creà dons els anomenats camins ramaders. Al Montseny hi havien els següents camins ramaders:

• El que anava de Sant Pere de Vilamajor i Sant Esteve de Palautordera a Sant Elies i al Samon per pujar a tot el Pla de la Calma, fins al Collformic. Es seguia el trajecte cap als emprius de Viladrau, passant pel Pla de Cinc Sous i el turó dels Esqueis, davallant pel molí Espatllat. Una vegada a Viladrau seguien el seu camí vers a Vic.
• El camí per la vall del Congost.
• Viladrau – Sant Marçal – Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera.
• El que anava cap a Breda i Arbúcies passant pel Coll del Ravell.

La transhumància va desaparèixer a partir del moment en que els ramats han estat desplaçats amb camions i criats a granges on podien viure i alimentar-se tot l’any, sense necessitat de desplaçar-se. El testimoni recollit d’un vell pagès anònim al llibre del mas del Montseny, d’en Xavier Roigé i en Ferran Estrada, es prou explícit:

“Només que ara això de caminar deu o dotze dies s’ha perdut. No volen caminar. Baixen aquest camions de dos o tres pisos, carreguen dues-centes ovelles, tres-centes ovelles, per dir algo, i en poques hores es traslladen d’aquí allà i d’allà aquí.”

 

La transhumància va desaparèixer, al Montseny, a mitjans de la dècada dels 90, va ser el darrer estiu en que un ramat relativament nombrós va creuar les quasi abandonades pastures del Pla de la Calma.