TURÓ DE L’HOME, DES DEL CAMPING DE LES ILLES PEL PLA DE FORMENTÀS

VINE A CONEIXER ELS NOSTRES TREKKINGS AUTO-GUIATS PER DIFERENTS INDRETS DE CATALUNYA
https://www.catalonia-trekking.com/trekkings-catalonia/

VOLS VIATJAR AMB PAKO CRESTAS? (AUTOR DEL PRESENT BLOG). – TROBARÀS EL NOSTRE PROGRAMA DE VIATGES A: https://www.catalonia-trekking.com/viajes-mon-petit/

VISITA EL NOSTRE CALENDARI DE SORTIDES GUIADES: https://www.catalonia-trekking.com/catalunya-outdoor-actividades/

SEGUEIX-NOS A INSTAGRAM https://www.instagram.com/pakocrestas/

SEGUEIX-NOS AL FACEBOOK: https://www.facebook.com/pakocrestascom/

FOTO PAKO CRESTAS

Introducció:          Hi ha molts tipus de silenci.

El silenci del vent en mig dels arbres nus. Les branques que es mouen com penitents fantasmagòrics, condemnats eternament a romandre lligats a la mare terra.

El silenci previ a la nevada. Aquell instant incert en que els núvols semblen més grisos, i cau, com una ploma, el primer floc erràtic. Aquell que està destinat a desaparèixer tan bon punt el seu vol finalitzi. Es l’herald que no afectarà el terra, però que anuncia que aviat tot estarà cobert per una catifa blanca.

El silenci de la font eixuta. Una mort provisional. La tristor feta pols. Tot espera, amb l’esperança de que la pluja torni a activar la font de les transparències.

El silenci que acompanya a la primera estrella que mort a la línia del firmament, just abans de que el tret de l’alba anuncií un nou dia ple d’incerteses.

El silenci del primer bri verd que despunta al llit del bosc; naixement anònim d’un futur gegant vegetal. Soldat estàtic del immens exercit de la vida; renovador d’aire. Pastor d’humitat.

FOTO PAKO CRESTAS

El silenci de les roques penjades de l’abisme. Petris vigilants d’un temps que no passa. Testimonis sense memòria del transcurs de les èpoques. Fills de les entranyes fosques del planeta.

El silenci espès de la tarda d’estiu. De les hores que s’allarguen, del dia de gran longevitat. Es un silenci intermitent, trencat pel histèric cant dels grills i pels vols amb destinació inconcreta de peluts insectes alats.

FOTO PAKO CRESTAS

El silenci previ al primer tro de la tempesta. Es un silenci de vigília de batalla. Saturat d’humitat i d’incògnites. El silenci de l’expectació. Un silenci inquiet, amb olor a terra, amb el missatge sublim del que resulta imminent.

El silenci nocturn, el silenci llunyà, el silenci ventós, el silenci misteriós, el silenci animal, el silenci pretèrit, el silenci del futur, el silenci de ’absència, el silenci de la nostàlgia, el silenci de la infantessa perduda, el silenci de la joventut retrobada, el silenci de la sàvia vellesa. El silenci intern, el silenci enorme. El silenci del silenci.

FOTO PAKO CRESTAS

Punt de partida:              CAMPING DE LES ILLES. 830 metres

Punt d’arribada:             el mateix

Desnivell:                        876 metres en sentit ascendent i el mateix desnivell en sentit descendent.

Horari:                  2 hores i 55 minuts per la pujada i altres 2 hores per la baixada, o sigui, un total de 4 hores i 55 minuts.

FOTO PAKO CRESTAS

Itinerari:                cal baixar un centenar de metres per la pista asfaltada que haurem fet servir d’accés al CÀMPING DE LES ILLES. Trobem un camí que surt del marge esquerra de l’asfalt amb un rètol indicador de fusta, amb l’inscripció “Montseny”. El camí discorre per mig del bosc i passa per sobre uns espatllats de pedra coneguts com els CINGLES DE BOVILÀ. El camí es fantàstic, tot un exemple del que haurien de ser els camins de baixa – mitja muntanya. Tan sols en un parell d’indrets, allà on travessem les rieres normalment eixutes del SOT DE LES LLOREDES i el SOT DE FONT DE LA GALLINA, trobem esbarzers. El camí es bastant horitzontal amb trams descendents, i a la part final trobem trams de barana de fusta en mal estat al marge dret del camí. El camí conclou en una pista en molt bon estat (0:25 h). Cal seguir-la en sentit ascendent, o sigui, cap a l’esquerra. La pista va pujant fent ziga zagues, anem deixant de banda totes les bifurcacions amb pistes abandonades. Quan trobem la primera bifurcació amb les dues pistes en bon estat cal prendre la de l’esquerra, que continua pujant en sentit ascendent fent ziga zagues, tot el trajecte, un xic avorrit en aquest tram, discorre per bosc de alzina i roures. Una  mica més enllà descartem una altre pista que surt en sentit horitzontal cap a la dreta, seguim la pista (que ja no es tan ample) (1:00 H) i passem per davant de la FONT DE LA GALLINA. Poc més enllà, un centenar de metres, una nova bifurcació. Prenem el camí de la dreta, ascendent, que de mica en mica deixa de ser pista per convertir-se en camí. Paques vermelles esporàdiques. El paisatge s’obre i creuem amples camps de falgueres. La fageda sembla a tocar, però el camí l’evita pel seu marge i quan s’interna en el bosc de fageda ja ho fa a certa alçada. Una nova ziga zaga i trobem els POUS D’EN CERVERA, ja estem per sobre els 1.300 metres. (2:00 h).

FOTO PAKO CRESTAS

Enllacem poc més a dalt amb el camí dels emprius de les agudes (veure itinerari corresponent) nosaltres continuem vers al S.E. per mig de la fageda (caldrà parar atenció a les fites), per traspassar el llom de l’anomenada GRONXADORA, que dona accés de nou al vessant sud del TURO DE L’HOME. Abans però haurem descartat un camí ascendent amb marques taronges, per continuar baixant molt suaument pel senderó amb taques blaves i granes. A mida que canviem de vessant també canvia la vegetació, la fageda dona pas a la vegetació baixa de matolls i el camí tendeix a desdibuixar-se encara més. Malgrat tot, si som curosos, no tindrem problemes per tornar a connectar, a l’alçada d’una fita característica, amb el camí que haurem utilitzat prèviament per pujar al TURO DE L’HOME. (2;15 h)

FOTO PAKO CRESTAS

A partir d’aquest punt coincidim amb el marcat camí que puja des del corral d’en Deumal (itinerari 18) Una zona de vegetació més oberta, l’anomena’t PLA DEL SAUQUET, forma l’abans sala del curt tram de bosc de fageda que haurem de creuar. Prèviament haurem passat pel costat de la FONT DEL PLA DE SAUQUET, i una vegada que haurem deixat de banda la fageda, passarem pocs metres per damunt del POU D’EN DEUMAL. Aquí la direcció del camí ha deixat de ser en tendència cap a ponent, per girar cap a llevant, sempre però en sentit ascendent i amb un grau de pendent bastant uniforme. Una darrera ziga saga de gran proporcions ens porta al COLL SESBASSES, 1.643 m. Punt on trobem l’asfalt de la carretera al cim. (2:45 h). Pugem al cim sense problemes pel marcat camí que neix al mateix coll i puja en diagonal un xic al nord del que seria la línia del cordal de alineació dels tres cimals característics de la muntanya. TURO DE L’HOME, 1.706 m. (2:55 h)

Descens: Pel mateix itinerari. No obstant quan arribem a la bifurcació de la pista situada per sobre la FONT DE LA GALLINA, seguirem la mateixa en sentit contrari al de pujada, o sigui, cap al nord, tot seguint les taques vermelles, i prendrem el camí que baixa directament vers a la FABRIQUETA D’EN TOLÍN. El camí sembla ser una senda en procés de recuperació en mig del bosc. Està degudament marcat amb taques vermelles i es tan fantàstic com el tram de camí inicial de l’itinerari. Tota un sorpresa per recuperar-nos de tanta pista¡. Arribats a les runes de la FABRIQUETA D’EN TOLIN ens pararà l’atenció el camp de gira-sols silvestres. En aquets indret trobem l’ample pista que davalla de Sant Marçal i que tan sols haurem de seguir un centenar de metres en sentit descendent per arribar al punt de partida, o sigui, al CAMPING DE LES ILLES. Calcular unes 2 hores pel descens.

Autor: PAKO CRESTAS – no es permet la reproducció total o parcial de la present fitxa sense consentiment escrit de l’autor

FOTO PAKO CRESTAS

Resseguir itinerari 30 del mapa parcial

POTS COMPRAR EL MOCADOR DE COLL DEL MONTSENY DE LA COL.LECCIÓ PAKO CRESTAS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://pakocrestas-shopping.com/epages/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6.sf/es_ES/?ObjectPath=/Shops/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6/Products/BUFF001

POTS COMPRAR EL MAPA DEL MONTSENY DE PAKO CRESTAS AL SEGÜENT ENLLAÇ: https://pakocrestas-shopping.com/epages/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6.sf/es_ES/?ObjectPath=/Shops/8564ac47-21a5-4fea-9e0b-4ccd50d8ebb6/Products/MAPA003

LLEGENDA DE LA PORQUEROLA

Llegenda de la porquerola: La porquerola de Can Prat de Gualba – entre els turons de Moixell, Canyelles i Martinell – es va encara a una truja rebel que tenia el seu refugi al Gorg Negre. La truja, com a venjança, atacà als veïns dels voltants amb torbonades i disbauxes presidides pel diable: arbres corsecats, masies cremades, collites perdudes. Els veïns, farts de les males jugades de la truja, anaren a clavar una creu alçada en processió just dalt de Gorg Negre. A partir d’aquell moment totes els sinistres habitants de l’esmentat Gorg van haver de fugir vers les Guilleries.

EL CAÇADOR FASTASMA

El caçador fantasma: La llegenda es desenvolupa a l’ermita de santa Fe i te com protagonista un caçador que, sent a missa i estant l’ermita plena de gom a gom, veu passar una llebre i abandona el recinte de celebració de la missa solemne. Deu, com a càstig, li obliga a perseguir eternament la llebre. La gent de l’indret creia que, certs dies, durant la posta de sol, encara se senten misteriosos lladrucs pels boscos del castell de Montsoriu.

1934 – IMPRESSIONS A MUNTANYA D’EN JOSEP GIL

En Josep Gil i Na Maria Oliveres van ser els primers habitants de l’observatori fins a mitjans de la guerra civil, moment en que es van veure obligat a anar l’exili a Andorra. La seva família encara hi viu al país dels Pirineus. L’any 1.934 en Josep Gil va publicar el següent escrit al número 473 del Butlletí Excursionista de Catalunya:

BOIRA

La boira a muntanya és cosa temuda pels excursionistes, però, al turó de l’home assoleix el seu grau màxim, car la major part de l’any hi està posada, adés prima i translúcida, adés espessa i fosca, ploranera al bon temps, o gebradora així que la temperatura baixa sota zero.

La boira prima és bella si hom solament contempla els canvis ràpids i capriciosos de forma i com s’allunya o apropa el disc del sol, però també un xic enutjosa si hom vol precisar el paisatge, ja que quan en una ràpida esqueixada els ulls delitosos es posen en acció per a veure el màxim, sobtadament queda closa i inútilment esperen un esvaïment complet, encara que solament sigui en un petit espai.

Quan la boira és espessa i fosca, hom se sent materialment enterrat en vida, ja que passen les hores, els dies i àdhuc les setmanes sempre dintre el migrat cercle de color de plom. Quan el terreny és lliure o blanc-gris, quan el terreny i objectes estan coberts per la neu o el gebre, gebre que hi queda enganxat, a mesura que el vent hi fa fregar la boira, i segons a la velocitat que passi, hi queda un gruix de gel que pot oscil·lar entre mig centímetre i nou mil·límetres. Ens hem trobat alguna vegada que, durant la nit, s’han soldat les portes i els porticons i, al matí, hem hagut d’obrir a cops de massa.

TEMPESTES

És difícil de descriure les impressions de la tempesta; totes, però, son fortes i poc agradables quan hom, directament o indirecta, n’ha sofert les conseqüències.

Generalment, el turó de l’Home ens hi trobem dintre i quedem embolcallats per la boira i la claror feridora dels llamps. Les tempestes locals són les més benignes (generalment a la primavera); quatre trons, llamps i quinze minuts de calamarsa i de xiulets interminables dels parallamps produïts per la descàrrega elèctrica.

Les terribles, són les que vénen de lluny, amb un preludi de trons llunyans, ventades fortes i el naixement sobtat de boira per tots els vessants, gotes grosses espaiades, llamp i tro pròxim seguit de pedregada seca i espessa que cobreix ràpidament el terreny i que espetega sorollosament a la teulada, parets i vidres, i s’esmicola per la força del vent.

Aquestes tempestes són sempre paoroses: ja que les descàrregues elèctriques se succeeixen una darrera l’altra fent sotraguejar el turó, i, tot barrejat amb els trons, les ràfegues, la remor de la pedra i la costant il·luminació dels llamps. Però, quan amb el típic espetec sec (sense tro) i la vivíssima llum, cau un llamp a la casa, hom resta, per uns minuts, sense esma i es troba excitadíssim fins que la tempesta s’allunya. Llavors encara segueix el descarregament elèctric; a la nit es veu una llumeta blavosa o verda de la punta dels objectes, i si hom surt al defora és fàcil de trobar-se (sense voler) amb els cabells de punta precedit per una sobtada estirada de la pell de la cara cap amunt.

VENT A MUNTANYA

El vent mai no és plaent, però dalt el turó de l’Home és terrible, i per nosaltres l’element més temut, ja que ens ha fet estar setmanes senceres en guàrdia vigilant nit i dia quina peça de la casa seria la que saltaria primer; sentint-ne els xerrics que fa de dalt a baix sense poder descansar, sofrint una excitació nerviosa tal, que per qualsevol altra contrarietat esclata amb desig de destrucció. No podem dir si és pitjor el que bufa del Nord, o el de l’Oest, tots dos són potents i més d’una vegada hem hagut de fer exercicis acrobàtics per sostenir-nos en eixir, per necessitat, al defora. El vent del Sud-oest sol bufar més constantment (solament calent algun dia d’estiu); però violent i fred durant la tardor, hivern i primavera i tant persistent que de vegades ha bufat furiosament durant una setmana. El vent del Nord no és pas més potent, però com que bufa a batzegades sempre fa més por i és el que ens obsequia amb les estridents xerricades de la casa.

Per nosaltres, el vent és fluix encara que faci remor o xiuli fort; quan bufa amb sorolls de canonades les fort, i terribles quan les ràfegues fan cruixir la casa de dalt a baix i les parets es corben cap endins.

Cal haver-s’hi trobat per imaginar-se com són eterns els dies que el vent bufa potentment sense treva, hora darrera hora, nit i dia, i quan finalment para, hom se sent tornar a la vida i amb delit surt a fora de la casa per copsar el màxim la tranquil·litat, que una  altre propera tongada de vent li robarà.

LA NEU

A muntanya, la neu en si, és una meravella! Ja en veure caure els indecisos borralls dintre el recolliment silenciós i solitari, ja quan després de la nevada brilla sota els raigs de sol, o de la lluna, i ho cobreix tot amb el seu mantell immaculat, o quan sobre els esquís, hom pot lliscar-ne pel damunt, adés en vertiginosa cursa, esquivant rocs i arbres, adés rostos amunt, escoltant els gemecs de l’atapeïda capa, sota les esveltes llates, o bé deixant lliurement els esquís que segueixin amb suavitat per on els meni el pendent de carena enllà, i disfrutar d’un goig tal en poder contemplar el paisatge, en ingràvida sensació; que el que llavors hom sent és nou cada vegada, i sempre sembla un somni, fins que un canvi sobtat de nivell el torna a la realitat.

Però, les nevades als cims, quan són de tempesta, sempre van acompanyades de vent, i llavors són un terrible element, car els borralls es converteixen en agulles que el vent us clava a la cara i als ulls sense pietat, i les introdueix per entre la més petita obertura de la roba que us cobreix, i això us causa tan gran martiri que es necessita tot el tremp de muntanyenc per no sucumbir sota el fred, o l’atabalament que proporcionen els veritables núvols de pols de neu que aixeca el furiós i gelat vent. De vegades, en la lluita, hom per l’esma i comença a flaquejar; sobtadament sent una dolcesa tal, que s’estiraria sobre la neu, i finiria sense cap sofriment. Cal, però, reaccionar. Llavors, els minuts que es necessiten per a vèncer la resistència del vent i l’esforç que cal fer per mirar, on no es pot veure res (efecte de les polsegueres de neu), per tal d’arribar on convé, són eternitats.

Nosaltres, en dies així, hem necessitat 20 i 30 minuts per arribar al peu de l’anemòmetre per tal de fer la lectura de la velocitat del vent; això que només està a 29 metres de casa (al mateix cim).

També quan en dies ben serens i de visibilitat màxima, que s’escaiguin després d’una nevada, si es posa a bufar el vent amb fúria. Aixeca la neu sense parar per tot el llarg de la carena, us quedeu embolcallats pel polsim, i no podeu veure res al voltant de la casa, igual que si estiguéssiu ficats dintre la boirina.

També per les escletxes de les parets es filtra una bella quantitat de neu que us refresca àdhuc els abrigalls del llit.

LA BONANÇA

Per nosaltres, gairebé eterns presoners de la boira i el vent, per poc que amaini l’un i s’esvaeixi l’altra ja ens dóna la sensació de bonança. Però, si un dia tenim la sort que sigui esplèndid de cap a cap, ens hi rabegem amb tota l’ànima, i amb aquell sol jorn, voldríem servar dintre nostre tot el bé que el sol proporciona durant un any als altres feliços mortals.

També aquell jorn els ulls poden veure fins a l’infinit, ja que abans la vista no arribarà a l’horitzó haurà de passar per sobre els turons, boscos i cingles; valls amb llurs prats, conreus, pobles i viles. La costa, encara la platja i la immensa mar blava, mirant cap a llevant. Però, si mirem a ponent en pondre’s el sol, distingim clarament termes i termes, serra darrera serra, la qual cosa us dóna la sensació que ja no us queda més món per veure. I si tenim la sort que al bon dia segueixi una nit esplèndida, i que en aixecar els ulls de la porta ens trobem cara a cara amb una lluna resplendent, la felicitat és completa. Il·lumina tan clar que hom es pot passejar per tota ka carena sense por d’ensopegar, car no hi ha ombres i es poden veure els boscos, quintars i masies de les properes valls. Això, per a nosaltres, és tant, que encara que sols sigui momentàniament ens sentim compensats de les altres angunioses i eternes nits passades.

1956: EL PRIMER HIVERN SENCER AL TURÓ DE L’HOME

Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bo i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic confortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit – 20 x 20 x 40 cm. – ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda.

A la fi, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituir a la que es va construir provisionalment el 1932 amb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat. En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, abans subjectada per un cable d’acer, queda adossada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “danses” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’acer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se.

Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracà i, cosa poc freqüent, bufava de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa se’m queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encara era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps.

Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns metres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de pols… Va ser, doncs, una caiguda afortunada.

Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Messeguer ), que era l’ única mancança per completar la meva joia de viure a les altures.
L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmosfera més diàfana i amb una major riquesa de matisos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmosfera sembla reposar de les tempestes tardorenques i estivals.

La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ànima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu.

Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algun dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors.

Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una darrera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l’Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teníem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana.

Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de – 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades rebentades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa!

El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’ humitat, la pressió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants.

Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir al·licients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaran per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atrauran a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiran amb el verd de la tendra brotada.

Fernando García de Castro, 1956. Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956.

LA BOIRA AL MONTSENY

La boira, creada per una humitat relativa força alta, acostuma a ser un factor meteorològic freqüent al Montseny, sobretot a finals de tardor o a l’hivern. Algunes d’elles, les menys freqüents, es deuen a les marinades que venen del mar o topen amb la gran muralla que forma el vessant de muntanyes de la Tordera, pujant pel Turó fins acumular-se a la part alta de la muntanya, i creant el típic “gorret” que no deixa veure els quatre turons típics de la silueta de la muntanya més alta.

No obstant les boires més importants, degudes a l’ inversió tèrmica i a una major estanquitat de l’aire, es formen a la Plana de Vic, indret on poden ser persistents i durar dies i dies. De fet, a tot el territori català, tan sols a la Plana de Lleida les boires son de major embargadora.

La boira antuvi era força temuda. Es relacionava amb mal presagis, era misteriosa, difuminava els entorn i feia els camins perdedors. La boira es relacionava amb la foscor i la possibilitat de desorientar-se, i tot plegat omplia una creença popular que la feia tan perillosa com la fosca i sempre misteriosa nit.

Avui en dia, i malgrat que els camins estan, en la seva gran majoria, fressats, indicats i ben descrits en nombroses guies excursionistes, encara hi ha casos d’excursionistes que pateixen un bon ensurt per culpa de la boira.

El règim anual d’humitat o índex d’humitat del Turó de l’Home, es el següent: (*L’índex d’humitat resulta de dividir la precipitació mitjana per l’evapo – transpiració. Si la precipitació excedeix l’evapo – transpiració el mes es considera humit; si l’índex està comprès entre 0,50 i 1,00 es considera un mes intermedi, i sec si és menor de 0,50)

Desembre:            17,40

Gener:                  —       (Aquest mes, pel fet de que la neu acostuma a cobrir el terra, l’evapo – transpiració es inapreciable.)

Febrer:                 12,40

Març:                              6,38

Abril:                               2,40

Maig:                      1,79

Juny:                      1,00

Juliol:                              1,00

Agost:                    1,00

Setembre:               1,51

Octubre:                 3,00

Novembre:             3,55

Any:                      1,87

Recuperem les sabies, destil·lades i sempre ben trobades paraules d’en Pere Ribot, es referència a la boira:

“Sobtadament t’agafa la boira, espessa, grassa, màgica, prenent formes humanes esglaiadores com si volguessin arrabassar-te endins del misteri d’unes altres formes estranyes i d’unes veus que vénen de lluny i que t’encerclen cos i esperit; boira desorientadora, freda, que s’arrapa a la pell i t’arriba al moll dels ossos. Boira traïdora. No veus res, no pots fer una passa, perquè no saps on aniràs a raure. No hi ha res a fer. Cal esperar clavat a terra, fins que t’arribi una mica de claror, palpar la llum, orientar-te de bell noi i respirar llibertat. La boirada és el que ha fet, potser, més víctimes al Montseny, que no la imprudència de l’aventura esbojarrada dels cims o de les fondalades.”

Altre fragment de finals del segle XIX:

“Inútilment esperàrem que s’esbargís la boira per contemplar l’immens panorama que d’allí dalt s’albira, però la boira seguia privant-nos amb desesperadora insistència. Sols a causa de l’imperi que sentíem dels elements i pel que indicava l’agulla baromètrica coneixíem que estàvem molt elevats; bé és veritat que a canvi de privar-nos de la contemplació del panorama, la boira ens feia gaudir d’un espectacle grandiós. A cada moment, impel·lida per un vent impetuós, ens rodejava amb grans glopades, espesses i humides, sense deixar-nos més horitzó que les roques que anàvem trepitjant”

Secció de la crònica d’una excursió feta a l’any 1879 per en Antoni Massó.

Recollim un fragment del costumari català d’en Joan Amades: “(al novembre) per muntanya comencen les grans boirades. Hom creu la boira obra d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen i escampen la boira per tal de no ésser vistos, i a la seva espessor es lliuren a mil malifetes. Per la costa del Montseny diuen que si una noia ensenya les anques a la boira, aquesta s’avergonyeix i se’n va a corre-cuita. Aquesta creença reconeix origen força arcaic i respon a conceptes semblats, així mateix de caràcter meteorològic. Hom aplica qualificatius personals a la boira: el de la Tinyosa quan és molt espessa, i el de la ploranera o pixanera quan és humida.

 

A Seva, quan fa boia, diuen que la Mare de Déu fila i que tira filagarses cel avall, i tenen per tals les petites volvetes que suren per l’aire en esvair-se la boira per efecte del sol. Per la regió del Montseny, Viladrau, Seca, la Costa, el Brull, etcètera, creien que fent bellugar les eines de tall hom tallava la boira i l’escampava. Antigament, quan feia una boira molt espessa, els sabaters sortien al peu de la porta i esmolaven llurs falcilles, i els barbers feien igual amb les navalles, per tal de tallar la boira.”

 

La formació de boira, al Montseny, respon a dos mecanismes diferents que s’exclouen entre ells:

1. Les que es formen als cims i a les zones altes. Els corrents ascendents o convectius, obligats pel propi relleu, segueixen la trajectòria ascendent, afavorien la condensació de vapor d’aigua, creant diminutes gotes líquides, que s’ajunten amb partícules de pols i altres sòlids. Aquesta acumulació es concentra en forma de núvols als cims i a les zones altes, i en molts casos pot durar hores. Al turó de l’Home hi ha una mitja anual de més de 200 dies amb boires, essent el màxim anual al juny i el mínim a l’agost.
2. Les boires de les planes (Osona i Vallès), pròpies de les valls i les zones fondes que es produeixen principalment a l’hivern i es produeixen perquè les muntanyes impedeixen pràcticament fins al migdia que els raigs solars arribin les zones baixes, on el refredament nocturn fa que es condensi el vapor de l’aigua. Aquest procés te lloc en jorns amb vents encalmats.

Les conseqüències de les boires (tan la dels cims com les de les planes), són les següents:

• L’existència de les anomenades precipitacions ocultes. No plou però la condensació de l’agua a les fulles, o sigui la rosada, aporta gran quantitat de líquid al terra que afavoreix el creixement de tot tipus de precipitacions.

• Disminució de l’evapotranspiració, es a dir, el sol s’escalfa menys, el que fa que les plantes consumeixin menys aigua. Aquest fenomen es dóna principalment en les boires d’estiu.

• Com a tret negatiu, cal tenir en compte que la menor insolació retarda el creixement de les plantes i les gebrades hivernals fa que conreus típicament mediterranis, com la vinya, no es puguin desenvolupar a les planes on la boira es freqüent.

• Les boires també són la principal causa a l’hivern de les inversions tèrmiques. O sigui que les temperatures siguin més fredes a la plana que als cims. Aquesta diferència pot ser d’uns 10* C i excepcionalment pot arribar als 20* C.

CONFLICTES HISTÒRICS DE LA TORDERA

Conflictes històrics. Una gran singularitat del riu Tordera que el distingeix d’altres cursos d’aigua del país, es l’alt grau de conflictivitat que ha provocat el seu aprofitament, ja des de l’edat mitjana, quan Santa Maria i sant Esteve de Palautordera disputen les aigües de les rieres de Rifer i Pertegàs, subsidiàries de la Tordera, amb la vila hospitalera de Sant Celoni. Conflictivitat que va discorren pel transcurs dels anys a base de sentències i regulacions consuetudinàries, fins a l’inici del segle XX, moment en el que es crea la Mancomunitat de regants de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. A finals del segle XX esclata la guerra de l’aigua contra les empreses embotelladores, amb el crit l’aigua per a la riera, no per la carretera. I es que, malgrat que pot semblar que al Montseny regalima aigua a dojo i que es un recurs abundós, la situació es més aviat oposada, ja que l’aigua és un be bastant limitat.

La Tordera va tenir una època daurada en que els molins eren prou representatius i important (edat mitjana), i més recentment l’aprofitament es va derivar vers a altres aprofitaments, com les fargues, centrals elèctriques i altres instal·lacions industrials. Reproduïm a continuació dos croquis del llibre “Torderades i eixuts” de la Gemma Font, Joaquim Mateu i Sandra Pujadas, on es localitzen els molins a l’època medieval i les instal·lacions en èpoques recents:

La Tordera també es un riu ric en llegendes. Nimfes, dones d’aigües, juntes de bruixes malignes, etc …

LA TORDERA

La Tordera és l’únic riu que neix al Montseny. Concretament neix a prop del Coll de Sant Marçal, al sector paleozoic del Montseny. El curs alt segueix en direcció S.O. fins que s’aiguabarreja amb la riera de la Castanya per la dreta. S’orienta cap al SE, rebent per la dreta la riera de la Boscana i deixant el massís del Montseny pròpiament dit a l’alçada dels 400 metres, per entrar a la depressió del Vallès, lloc on inicia el seu curs mitjà. S’endinsa en terreny miocè, damunt dels qual s’ha originat terrasses quaternàries (pobles de Santa Margarida, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera).

El riu ja era conegut  a l’edat romana, com ho evidencien historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolomeu, malgrat que llavors era conegut amb el nom de Flumem Tarnum. No va ser fins a l’edat mitjana que es coneix com Tordaria o Torderia.

Els cons de dejecció dels torrents afluents empenyen a migjorn el llit, que, paulatinament, va prenen direcció S.O. – N.E., per encaixar-se a la gran falla longitudinal que separa la depressió vallesana de la Serra del Montnegre. Al passar per Sant Celoni, el seu cabal de 0,7 m3/segon de mitjana, fa que hi hagi l’únic aprofitament hidroelèctric de la conca, amb una potència superior a 1000 kW. Els principals afluents de la dreta són la riera de Trentapasses, acompanyada de les rieres de Vallgorguina i dels Fuirosos. Les rieres de l’esquerra del curs de les aigües d’aquesta part intermèdia són les de Campins o de Pertegàs i la de Gualba, regularitzada pel petit pantà de Santa Fe, de Repiaix i de Breda. Totes aquestes són rieres tributàries que drenen aigües del propi massís del Montseny.

Passat el llindar de Breda, una falla tectònica separa els massissos de Montseny del de les Guilleries. Des d’aquest punt minva la pendent del terreny i es travessa el congost d’ Hostalric, obert per la falla transversal de la riera d’Arbúcies, que és un altre afluent que tributa pel cantó esquerra. A partir d’aquest punt s’inicia el curs inferior del riu fins arribar al mar. En aquest curs baix afloren laves basàltiques, que formen l’escarpament d’ Hostalric, passat el qual rep per l’esquerra la riera de Santa Coloma.

Entra en la comarca del Maresme, passant per la localitat de Tordera i reben per la dreta les aigües de la riera de Vallmanya. Entre Blanes i Malgrat de mar desemboca a la mediterrània, creant un delta de 8 km2.

El riu és de règim completament pluvial, ja que el massís del Montseny no té reserves de neu. Per aquest motiu el seu cabal és molt variable, depenent sempre del règim de pluges. Els regatges són importants al Maresme i Blanes (conreus d’hortalisses). Les pollancredes del curs mitjà i baix han ajudat, amb la fusta, de consolidar àrees de fabricació industrial de plàstics i fibres artificials: Sant Celoni, Tordera, Blanes i Malgrat. El riu té una llargària de 61,5 km i la seva conca te una superfície de 894,16 km quadrats.

Afluents de la Tordera:

                                                                                                          area                 longitud

nom                                                                           marge              km2                 km

Riera de Sils                                                              E                     130,36             13,60

Riera de Casanova del Mas de Maçanes                   E                       38,19             15,60

Riera d’Arbúcies                                                       E                     115,59             30,40

Riera de Breda                                                          E                       28,46               7,60

Riera de Gualba                                                        E                       30,55             11,50

Riera de Rifer                                                            E                       24,19             11,00

Riera de Sant Marçal                                                 E                       18,49               7,50

Riera de Vallgorguina                                               D                       37,40               8,50

Riera de la Bascona                                                   D                         6,74               4,00

Riera de la Castanya                                                 D                       16,04               3,50

LA GEOMORFOLOGIA PERIGLACIAL

Durant les èpoques glacials de l’era quaternària, mentre als Pirineus es van crear grans glaceres de les quals encara resten agonitzants vestigis, al Montseny, molt més baix, es va donar un altre tipus de fenòmens, els anomenats periglacials, que és la resultant de l’acumulació no perenne de grans masses de neu, que, amb l’arribada de l’estació de bon temps, desapareixen per donar pas, primer a un terra glaçat, i després a un terreny humit molt més tou i propens a l’esllavissament pendent avall. El glaç fa una doble funció, de primer arrencar els materials produint les anomenades conques de gelifracció, i la segona és la de transportar els materials arrencats, tot relliscant, fins a les zones més baixes dels vessants. D’aquesta manera es modela el relleu provocant en unes zones l’erosió dels materials existents i en unes altres una acumulació dels fragments generats.

Entre les zones d’erosió, les incisions causades per aquests processos periglacials són molt més significatives a les zones altes del Turó de l’Home, Agudes i Matagalls, i en menys mesura, per la diferència l’alçada, a les zones del Pla de la Calma i serralades satèl·lits. En aquest darrer cas es trobem punts testimonials de conques de gelifracció a les proximitats del Puig Drau, a la Serra de Palestrins, al solell del Puig Novell i al Coll Ventós.

El transport de matèria és evident en moltes bandes, i en especial a prop dels torrents, on es troben grans masses de pissarra trinxada, coneguda com “la lloseta”. Aquestes acumulacions, en molts casos, han servit per fer els marges dels conreus, essent representatius els casos del Molar de Dalt (vessant est de la Calma) i els flancs meridionals del Turó de l’Home.

Als solell del Matagalls i del Turó de l’Home l’acció periglacial i els transports de material van ser prou importants com per modificar i condicionar l’actual paisatge. En els primers del casos destaca la gran colada de blocs situada a prop de Sant Andreu de la Castanya (proximitats del Coll Formic) on les incisions tenen alçades de 12 metres i una dispersió de 1.800 metres quadrats.

Altre testimoni d’envergadura es dóna entremig del Turó de l’Home i el Turó de les Olles, amb grans nínxols d’innivació que van arrencar grans lloses i material fi, donant l’actual orografia al vessant i a la cadena amb forma d’esquena d’ase, i evitant l’existència d’un torrent central destacable al mig del vessant sud del Turó. Els materials van ser arrossegats uns 1.200 metres aigües avall, arribant a les proximitats de Can Besa, al poble del Montseny.

Font: Monografies del Montseny

Un altre cas representatiu, lluny de les alçades més importants, es dóna al vessant de llevant del Turó del Morou, si bé aquí aquests processos han tingut un altre comportament distint a la zona de pissarres, estenent grans blocs al solell del Turó de Massaners i prop de la casa de Els Vimaners.

Respecte a les zones obagues, l’efecte dels processos periglacials encara ha estat més accentuada, creant vessants més abruptes on la posterior erosió fluvial també ha estat més important. A la zona de la Calma destaca l’obac del Puig de Sui, capçalera de la Riera de Basconia. Segurament, l’obac on l’erosió periglacial ha estat més important es al cimals del Matagalls i tot el vessant orientat vers a la Riera Major (Viladrau). En menys mesura també destaquen els processos periglacials desenvolupats a la zona de Santa Fe, a l’obaga del Turó de l’Home. Tot plegat fa que les pissarres triturades i les anomenades camps de llosetes, alguns dels quals resten actualment soterrades sota una capa de sorra, siguin un material molt estès a tot el massís.

EL CASTELL ASSETJAT

El castell assetjat: Diu la llegenda que en temps de l’invasió dels moros, aquest tenia assetjat durant mesos el castell de Montsoriu. Els assetjats no tenien sortida possible, motiu pel qual els moros pensaven que era qüestió de dies que els assetjats es rendissin a causa de la fam. Aprofitant una treva, el senyor del castell convidà al cabdill moro a sopar. Aquest fou ben rebut i va veure com tothom de dins del castell presentava una bona salut. Al cobert era carn i peix. Davant d’això va decidir deixar el setge i donar la lluita per impossible. Meravellat i sense poder comprendre per que havia resultat tan inútil el setge, el cabdill moro ignorava que sota el castell, a les entranyes de la muntanya, hi havia una mina que els hi comunicava am,b la llunyana població costanera de Blanes.